Des de 1980, Tony Cokes (Richmond, Virginia, 1956) ha desenvolupat un precís estil visual marcat pel desafiament a les jerarquies i usos establerts del text animat i les imatges d’arxiu, als quals afegeix un element visual en forma de diapositives de colors sòlids o, més recentment, morphings de fons orgànics.
Autodefinint-se com un «postconceptualista», Cokes reconeix la influència d’artistes conceptuals com Art & Language, Adrian Piper, Lawrence Weiner i Jenny Holzer. Durant els anys universitaris, també es va familiaritzar amb l’obra de Dara Birnbaum, Yvonne Rainer, Barbara Kruger i Dan Graham. Des d’aleshores es va interessar per l’edició, en especial, per la idea de crear versions i mescles, i com aquestes estratègies poden provocar o induir la manera de llegir les imatges i estimular els desitjos.
A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep.
Nascut a Johannesburg, Sud-àfrica, el 1955, William Kentridge és una de les veus de referència en l’art contemporani internacional. Creador polifacètic, els seus dibuixos, pel·lícules o produccions teatrals s’han presentat en museus i institucions culturals d’arreu del món. Una representativa selecció de l’obra de Kentridge arriba ara al CCCB, en una mostra comissariada pel director d’exposicions de l’Eye Filmmuseumd’Amsterdam, Jaap Guldemond.
Estrena a Europa de la sèrie completa de curtmetratges Drawings for Projection
L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB.
Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra.
More Sweetly Play de Dance, fris audiovisual en moviment
Un altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles on s’evoquen les dinàmiques d’una processó ritual, d’una manifestació de desposseïts, d’un flux de refugiats escapant-se d’una crisi o d’una dansa medieval de la mort.
La peça suposa una de les més aclaparadores manifestacions del vessant més coral i coreogràfic de l’obra de Kentridge, un treball que dilueix fronteres entre la instal·lació artística i les arts escèniques, on els diferents llenguatges que domina l’artista es combinen de manera orgànica i hipnòtica. Serà a la Sala 2 del CCCB fins al 17 de gener, i després es podrà veure a l’espai PLANTA de la Fundació Sorigué, prop de Balaguer.
L’univers creatiu de Kentridge en dibuixos i tapissos de gran format
A «William Kentridge. El que no està dibuixat» també podem veure set dibuixos en paper que reten testimoni del laboriós procés creatiu de les pel·lícules de Drawings for Projection i una selecció de nou tapissos de gran format, que l’artista realitza en col·laboració amb l’Stephens Tapestry Studio de Johanesburg, taller local que dona feina a dones de la zona.
Els tapissos presenten siluetes fosques, figures molt identificables que van apareixent al llarg de l’obra de Kentridge. Mostren imatges de persones que porten càrregues (refugiats, manifestants, pelegrins), que per a l’autor simbolitzen les crisis, les guerres i els problemes que assolen Sud-àfrica i la resta del món.
Espai de reflexió sobre el poder i els marges d’exclusió
Amb aquesta exposició, el CCCB no només vol aprofundir en l’obra i la trajectòria artística d’un creador fonamental, sinó també plantejar reflexions sobre els reptes del postcolonialisme i la dialèctica entre el poder, els marges i l’exclusió en l’actualitat.
Les creacions de William Kentridge fan referència a la seva ciutat d’origen, Johannesburg, a la història de Sud-àfrica i a l’apartheid, però, sobretot, toquen qüestions universals: la naturalesa de les relacions humanes, la memòria, la dominació i la culpa o la dissecció del poder.
«William Kentridge. El que no està dibuixat» és una adaptació ampliada de les exposicions «William Kentridge – If We Ever Get to Heaven» (2015) i «William Kentridge: Ten Drawings for Projection» (2019), dissenyades i presentades a l’Eye Filmmuseum (Amsterdam) i comissariades per Jaap Guldemond, amb la col·laboració de Marente Bloemheuvel.
En Las Ciudades Invisibles de Italo Calvino, un imaginario Marco Polo relata al Gran Khan las maravillas de las ciudades del su imperio. De la ciudad de Ipazia, Marco narra la subversión de todos los códigos que suelen orientar al viajero: allí el palacio del poder es la casa de los esclavos, el sabio pasa su día en el parque infantil, y quizás la roca más alta sea el lugar donde esperar al barco para volver. Así, en pleno confinamiento, en Barcelona es posible pedalear sin manos en el medio de las grande avenidas desiertas, respirar el vacío de los mercados, dar un concierto desde el balcón para un público imaginario, y ver cómo la calle es el reino de los que no pueden salvarse. Como en Ipazia, cada instante en la ciudad confinada pide una nueva clave para comprender el tiempo y el espacio. Y deja la sensación del viajero que inútilmente intentó llegar a Zora, ciudad que “obligada a quedarse igual a si misma para ser mejor recordada, se deshizo y desvaneció”.
Estimats, esperem i desitgem que tu i els teus estigueu bé.Des del primer dia de confinament, estem treballant per tornar a la feina amb millors eines por poder-vos oferir la millor versió de l’Estevet en aquesta situació de “nova normalitat”.
Esperem acabar les obres cap a Sant Joan, i obrir l’1 de juliol.Gràcies per la confiança, et mantindrem informat.
