Sorprèn pensar que Alfred Hitchcock (1899-1980), potser el cineasta més influent del segle XX, no obtingués el reconeixement de la crítica fins ben entrada la seva carrera.
Va ser gràcies a André Bazin i els crítics de Cahiers du Cinéma. És a partir de la seva reivindicació vehement quan l’establishment cultural veu el cineasta britànic, no només com el director més popular del seu temps i un mestre de l’entreteniment, sinó com un geni del setè art que, amb un estil propi i un sentit gairebé sobrenatural de la narració visual, va tenir una importància fonamental per al desenvolupament del llenguatge cinematogràfic modern.
A través dels seus thrillers psicològics i films de suspens, Hitchcock esdevé un demiürg de les emocions tot prioritzant la forma de narrar a l’argument, i introdueix el que anomena macguffin, una excusa de la trama que s’inventa per mantenir entretingut el públic mentre, entre línies, hi bolca un món propi farcit de pors, obsessions, perversions i fetitxismes en el qual figures com el fals culpable, el voyeur o la dona rossa inaccessible tenen un paper central.
Del 03/07/2024 al 17/09/2024.
