Notícies

8a edició del festival Barcelona Novel·la Històrica

Una cita anual des de fa vuit anys, com és el festival Barcelona Novel·la Històrica, també viurà, com tants altres esdeveniments, una edició especial aquest 2020 adaptada a la situació sanitària causada per la pandèmia. Serà completament virtual, es podrà seguir des de casa entre el 9 i el 14 de novembre, i estarà formada, sobretot, per xerrades en streaming. El seu comissari és el periodista i escriptor Fèlix Riera.

L’objectiu d’enguany és endinsar-se en la història de Barcelona a través de les novel·les històriques de les quals n’és la protagonista. Les xerrades previstes recorreran la ciutat contruïda, l’hospitalària o l’oculta, allò que va ser als segle X, XVIII o XX, les Barcelones que han immortalitzat als seus llibres grans novel·listes. Entre els participants hi haurà Borja de Riquer, Coia Valls, Enric Calpena, Jaume Cabré, Care Santos, Rosa Navarro, Vicenç Villatoro, Toni Soler o Casilda Güell.

El punt d’inici del festival serà el lliurament del Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que atorga l’Ajuntament de Barcelona i que enguany es concedeix a l’escriptor Eduardo Mendoza pel conjunt de la seva obra. L’acte tindrà lloc el dilluns 9 a les 18 h i es podrà seguir en directe a la xarxa, com també el diàleg que, tot seguit, Mendoza mantindrà amb la periodista Lídia Heredia.

També en el marc del Barcelona Novel·la Històrica s’estrenarà una ruta literària dissenyada pel periodista i escriptor Martí Gironell, itinerari que es podrà descarregar en format podcast i que tothom podrà fer quan li vingui de gust. La ruta comprèn els diferents períodes que més han marcat la història de Barcelona, i ho fa a partir de fragments de diversos llibres. Així mateix, l’aplicació Literapolis incorpora tres nous itineraris de joc basats en novel·les d’Eduardo Mendoza.

L’edició 2020 es tancarà amb la festa literària Cronos. El filòleg i lingüista Màrius Serra convidarà a jugar al Cronòstic, un joc que posa a prova els coneixements històrics.

Més detalls del Barcelona Novel·la Històrica, aquí.

MACBA: Fina Miralles. Soc totes les que he sigut.

Del  al 

Fina Miralles (Sabadell, 1950) és una de les artistes més significatives de l’Estat espanyol des dels anys setanta fins avui. La seva obra sorgeix en el context dictatorial del general Franco, en un entorn hostil, limitador i castrador, en el qual la censura controlava qualsevol forma d’expressió sota imposicions morals, determinades per l’enorme poder de l’Església catòlica auspiciada pel règim. El treball de Fina Miralles, trenca amb les propostes academicistes que s’ensenyaven a les escoles d’art de l’època i amb les formes de comportament establertes. La seva pràctica reconfigura el concepte del que és artístic, dins de la multiplicitat d’actituds que desdibuixen el que la historiografia tradicional havia englobat sota l’epígraf d’art conceptual. La història de l’art ha adscrit la producció de Miralles al conceptual, al land art o fins i tot al feminisme, sense tenir en compte l’amplitud i la complexitat de les seves propostes, que desborden els límits d’aquestes etiquetes. Potser per aquest motiu la seva obra és tan poc coneguda en l’àmbit internacional. Aquest projecte és un recorregut ampli per una trajectòria d’enorme transcendència.

Comissària: Teresa Grandas

MACBA: Tony Cokes. Música, text, política.

Des de 1980, Tony Cokes (Richmond, Virginia, 1956) ha desenvolupat un precís estil visual marcat pel desafiament a les jerarquies i usos establerts del text animat i les imatges d’arxiu, als quals afegeix un element visual en forma de diapositives de colors sòlids o, més recentment, morphings de fons orgànics.

Autodefinint-se com un «postconceptualista», Cokes reconeix la influència d’artistes conceptuals com Art & Language, Adrian Piper, Lawrence Weiner i Jenny Holzer. Durant els anys universitaris, també es va familiaritzar amb l’obra de Dara Birnbaum, Yvonne Rainer, Barbara Kruger i Dan Graham. Des d’aleshores es va interessar per l’edició, en especial, per la idea de crear versions i mescles, i com aquestes estratègies poden provocar o induir la manera de llegir les imatges i estimular els desitjos.

Comissària: Anna Cerdà Callís

Del 23 d’octubre de 2020 al 7 de febrer de 2021.

Al CCCB William Kentridge. El que no està dibuixat

Del 9 octubre 2020 al 21 febrer 2021.

A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep.

Nascut a Johannesburg, Sud-àfrica, el 1955, William Kentridge és una de les veus de referència en l’art contemporani internacional. Creador polifacètic, els seus dibuixos, pel·lícules o produccions teatrals s’han presentat en museus i institucions culturals d’arreu del món. Una representativa selecció de l’obra de Kentridge arriba ara al CCCB, en una mostra comissariada pel director d’exposicions de l’Eye Filmmuseumd’Amsterdam, Jaap Guldemond.

Estrena a Europa de la sèrie completa de curtmetratges Drawings for Projection

L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB.

Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra.

More Sweetly Play de Dance, fris audiovisual en moviment

Un altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles on s’evoquen les dinàmiques d’una processó ritual, d’una manifestació de desposseïts, d’un flux de refugiats escapant-se d’una crisi o d’una dansa medieval de la mort.

La peça suposa una de les més aclaparadores manifestacions del vessant més coral i coreogràfic de l’obra de Kentridge, un treball que dilueix fronteres entre la instal·lació artística i les arts escèniques, on els diferents llenguatges que domina l’artista es combinen de manera orgànica i hipnòtica. Serà a la Sala 2 del CCCB fins al 17 de gener, i després es podrà veure a l’espai PLANTA de la Fundació Sorigué, prop de Balaguer.

L’univers creatiu de Kentridge en dibuixos i tapissos de gran format

A «William Kentridge. El que no està dibuixat» també podem veure set dibuixos en paper que reten testimoni del laboriós procés creatiu de les pel·lícules de Drawings for Projection i una selecció de nou tapissos de gran format, que l’artista realitza en col·laboració amb l’Stephens Tapestry Studio de Johanesburg, taller local que dona feina a dones de la zona.

Els tapissos presenten siluetes fosques, figures molt identificables que van apareixent al llarg de l’obra de Kentridge. Mostren imatges de persones que porten càrregues (refugiats, manifestants, pelegrins), que per a l’autor simbolitzen les crisis, les guerres i els problemes que assolen Sud-àfrica i la resta del món.

Espai de reflexió sobre el poder i els marges d’exclusió

Amb aquesta exposició, el CCCB no només vol aprofundir en l’obra i la trajectòria artística d’un creador fonamental, sinó també plantejar reflexions sobre els reptes del postcolonialisme i la dialèctica entre el poder, els marges i l’exclusió en l’actualitat.

Les creacions de William Kentridge fan referència a la seva ciutat d’origen, Johannesburg, a la història de Sud-àfrica i a l’apartheid, però, sobretot, toquen qüestions universals: la naturalesa de les relacions humanes, la memòria, la dominació i la culpa o la dissecció del poder.

«William Kentridge. El que no està dibuixat» és una adaptació ampliada de les exposicions «William Kentridge – If We Ever Get to Heaven» (2015) i «William Kentridge: Ten Drawings for Projection» (2019), dissenyades i presentades a l’Eye Filmmuseum (Amsterdam) i comissariades per Jaap Guldemond, amb la col·laboració de Marente Bloemheuvel.

Comissariat: Jaap Guldemond

Artistes: William Kentridge