Estamos en marzo de 1966. Carmen Sotillo acaba de perder a su marido Mario de forma inesperada. Una vez que las visitas y la familia se han retirado, ella sola vela durante la última noche el cadáver de su marido e inicia con él un monólogo–diálogo en el que descubrimos sus personalidades y los conflictos de su matrimonio.
Con una forma entrecortada, detallista al mínimo, reiterativa y llena de tópicos, Carmen Sotillo dice cosas, manifiesta sentimientos y emite juicios que a muchas personas hoy les pueden parecer increíbles. Pero damos fe de que ese lenguaje existía, de que esos juicios se emitían, de que esas “cosas” de Carmen estaban en la vida de todos los días.
“Cinco horas con Mario” es, entre otras muchas cosas, un documento vivo de esos años. De las preocupaciones económicas, religiosas, políticas, sexuales y morales entonces imperantes que Delibes, a través del lenguaje de su protagonista, dejó retratadas con nitidez, de forma que la vida española de entonces llega a palpitar viva en sus palabras.
Pero, por encima de todo esto, “Cinco horas con Mario” nos habla de los asuntos eternos del ser humano: de la culpa, de la soledad, de la incomunicación, del sentido de la vida. Como siempre en Delibes partiendo de un localismo concreto encarna en sus personajes y en sus conflictos las realidades más profundas y complejas que condicionan nuestra vida.

Del 18 de septiembre al 20 octubre de 2019

Festival multidisciplinari d'art contemporani. Del 19 al 29.09.2019

Primera gran exposició retrospectiva sobre l’obra del fotògraf barceloní Oriol Maspons que permet fer un recorregut per més de quatre dècades d’intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant-ne la producció i donant suport a la recerca en la recuperació de material documental –llibres, revistes, caràtules de discos, etc.–, per conèixer també el destí final de les fotografies de l’autor.

Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya a les dècades de 1950 i 1960. Primer des de l’àmbit de la fotografia amateur. Maspons va ingressar el 1951 a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En retornar a Barcelona, va esdevenir professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen a la col·lecció Palabra e Imagen: «Toreo de salón», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caza de la perdiz roja», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta en Nueva York», sobre poemes de Lorca.

#Maspons

Per saber-ne més, consulteu la guia temàtica sobre l'exposició.

Aquesta exposició és un homenatge a El Víbora i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d’aquesta mítica revista de comix que va marcar diverses generacions de les dècades del 1980 i del 1990.

La mostra se centra en la primera etapa de la revista, als inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir en el centre de la cultura underground que havia esclatat als anys seixanta del segle xx als Estats Units.  

A través de 35 obres originals, d’una àmplia mostra de documents i d’una selecció de prop de 100 portades, el públic descobrirà l’originalitat i la potència d’uns creadors com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l’ordre establert i l’estètica convencional. L’univers d’El Víbora està poblat per  personatges marginals i subversius.

El Museu Nacional treballa des del 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-s’hi.

#ElVíbora

Per saber-ne més, consulteu la guia temàtica sobre l'exposició.

Fins el 29 de setembre de 2019.