Nascut a Barcelona el 1930, Néstor Almendros es va exiliar a Cuba el 1948 a causa del franquisme, d’on, al seu torn, es va tornar a exiliar fugint del castrisme el 1961 per esdevenir un ciutadà del món. Va edificar el gruix de la seva obra entre França, Itàlia, els Estats Units i Barcelona, on va fer la seva única pel·lícula espanyola, Cambio de sexo (programada el mes passat en el cicle dedicat a Joaquim Jordà).
La seva oscaritzada obra filmogràfica com a director de fotografia va demostrar que la llum natural podia ser més poderosa que qualsevol tecnologia d’estudi i que la senzillesa tècnica podia convertir-lo en un dels grans mestres de la llum. Home d’una cultura i un art extraordinaris, va desenvolupar una mirada cinematogràfica que combinava la sensibilitat pictòrica europea amb la llum natural. Que el seu nom figurés en pel·lícules de Rohmer, Truffaut (a qui ja vam dedicar un monogràfic a l’estiu), Malick, Benton o Schroeder certifica que Almendros tenia, a més de talent, intuïció.
Però la retrospectiva recupera, en primer lloc, la seva obra com a director de documentals i peces experimentals, amb els quals revela el seu compromís ètic i polític, a més d’una mirada crítica i profundament humana que complementa la seva saviesa visual.
