Es tracta d’un projecte impulsat conjuntament amb l’Art Institute of Chicago en col·laboració amb dues institucions de referència més com són el Barbican Centre de Londres i el KANAL Centre Pompidou de Brussel·les. Aquesta col·laboració ha fet possible la magnitud de la mostra, amb prop de 350 peces d’un centenar d’artistes, que s’exhibirà a les quatre institucions fins a la primavera del 2027.
Tot i que el panafricanisme ha estat àmpliament reconegut com una força important en la història del món del segle xx, fins ara no s’havia programat una gran mostra que examinés aquest moviment en el camp de l’art i la cultura. Projectar un planeta negre. L’art i la cultura de Panàfrica pren com a punt de partida la data del primer Congrés Panafricà (1919) i explica el panafricanisme com un conjunt d’idees galvanitzants, de projeccions d’una altra visió d’un món que ha existit però que no s’ha explicat a través de formes d’art o bé no s’ha considerat prou rellevant en termes polítics.
L’exposició aborda l’art de la diàspora africana com la clau d’una sèrie d’estètiques d’anada i tornada, entre la producció artística del continent africà i les propostes de comunitats negres disperses per la geografia mundial. Artistes, escriptors i altres agents culturals han reaccionat al llarg de més d’un segle a les històries de supremacia, conflicte i ruptura que han afectat el món –esclavitud, colonialisme i discriminació racial, entre d’altres.
Mentre que el panafricanisme aspira a la solidaritat transnacional i planetària, la mostra també recull experiències i manifestacions condicionades per visions contextualitzades no sempre alineades. Un conjunt ampli d’idees filosòfiques estructurarà l’exposició, mentre que la informació biogràfica i la visió històrica es traçaran amb obres, documents i instal·lacions particulars.
El MACBA proposa un itinerari estructurat a partir de conceptes que expandeixen nocions com ara els fonaments del panafricanisme, estudis de la negritud –tant com a moviment estètic com en funció d’aglutinador de l’element negre–, la representativitat, el pes de les creences religioses i animistes, les formes de protestes públiques i els moviments antiracistes i pels drets civils.
El resultat és una col·lecció de peces de diferents materials i suports que, sense jerarquia, mostra les belles arts, la música i les cultures vernacles o populars de l’Àfrica, el Brasil, el Carib, l’Amèrica del Nord i l’Europa occidental. També recull objectes visuals i sonors que es mostren en diàleg amb textos i proclames polítiques.
Al llarg de tota la mostra, l’efímera –des de diaris i revistes fins a cartells i fullets– té una gran rellevància, ja que és crucial per entendre la importància dels materials impresos i gràfics en la distribució i la formació del panafricanisme. L’equip curatorial ha dut a terme una tasca ingent de recerca de materials rellevants i revolucionaris sobre l’alliberament al catàleg de biblioteques i arxius.
De fet, l’exposició és fruit d’una investigació ambiciosa que també es materialitza en una publicació homònima monogràfica. El catàleg, que té com a objectiu ser un referent acadèmic per a la investigació artística, inclou assaigs filosòfics, informació biogràfica i context històric relacionat amb les obres o instal·lacions presentades a l’exposició. Així mateix, s’editarà un volum de caràcter acadèmic que recollirà aportacions i bibliografia sobre la presència del panafricanisme a l’estat espanyol en moments crucials de la història. D’altra banda, aquesta proposta expositiva no s’entén sense el desenvolupament d’un programa públic potent que és una oportunitat per obrir el museu i connectar amb la ciutadania. Converses públiques, seminaris, però també contacte amb comunitats negres locals i activacions d’arxius que relaten no només la visió històrica i global del panafricanisme, sinó també les tradicions orals, les varietats de música, les declaracions polítiques i els sons ambientals de la vida quotidiana que han modelat la narrativa de la unitat i l’alliberament panafricans en el context català, espanyol i europeu.
Les activitats arrencaran abans que s’inauguri la mostra al MACBA i impregnaran els espais, programes i projectes que conviuen al museu. El Programa d’Estudis Independents (PEI) treballarà substancialment amb idees com el panafricanisme i la solidaritat postcolonial més enllà de la raça a través de les pràctiques d’art, estètica i arxiu.
Del 6 de novembre de 2025 al 6 d’abril de 2026
«El relat és tot el que tenim», afirmava Ursula K. Le Guin a través d’un dels seus personatges a la novel·la The Telling (2000). Lluny d’entendre la història com un constructe immutable, definitiu i inequívoc que es repetiria fins a l’infinit ―tot i que de vegades es pretengui així―, el relat inscriu el que es relata en una transformació politicoafectiva en la qual juguen, a la vegada, el passat, el present i el futur. Quines són les nostres històries? Quines narracions ens falten o romanen absents? On queda la història quan no es narra o quan és ideològicament invisibilitzada o suprimida? Aquestes preguntes són subjacents i s’actualitzen en l’operació de relatar. Per això, la tasca de narrar es considera altament política.