Cinèfil apassionat des de ben petit, François Truffaut (1932-1984) va convertir el seu amor pel cinema en una manera de mirar i entendre la vida.
En els seus inicis com a crític a Cahiers du Cinéma, va ser un dels artífexs de la “teoria de l’autor”, la qual considera el director el responsable total del film. El 1959 irromp amb força amb Les 400 coups, un film inspirat en la seva dolorosa infància i amb el qual esdevé un dels principals impulsors de la Nouvelle Vague, el corrent que enceta el cinema de la modernitat i del qual esdevé el cineasta més cèlebre gràcies a una obra farcida d’humanisme i romanticisme i encarada al gust del públic.
Les dones, els llibres, la infància i la mort són els eixos bàsics d’una filmografia caracteritzada per una sinceritat absoluta i en què l’element autobiogràfic és sempre present, especialment a través del personatge d’Antoine Doinel, el seu alter ego a la pantalla.
També va cultivar una gran varietat de gèneres que va reinterpretar des de la seva mirada d’autor. Paradoxalment, el mateix Truffaut, molt crític amb el cinema més academicista, va ser rebutjat per un sector de la crítica, el qual considerava que s’havia anat allunyant dels seus postulats inicials.
