Darrere el títol s’hi amaguen els estira-i-arronses de la convivència de dos companys d’una habitació d’hospital: l’habitació 313 concretament.
Els supersticiosos pensaran que és un lloc propici perquè hi passi algun tipus de desgràcia: potser una mort? O dues fins i tot? Potser 3? Tampoc té per què morir-hi ningú.
Els hospitals també són escenaris de vida, és on hem nascut bona part dels humans. A la 313 hi passen moltes coses, potser no tantes com a Hamlet, però segurament més preocupants perquè comparat amb la vida real HAMLET és una comèdia.

Després d’estar-se un mes internada en una clínica psiquiàtrica, la Llum torna a casa, decidida a retrobar-se amb les seves germanes Lola i Bibiana. La Llum somia d’anar amb elles a la casa de la seva infantesa, on les parets encara bateguen amb els records de la seva àvia Puri. Per celebrar que li han donat l’alta, les seves germanes organitzen un sopar, però els fantasmes familiars no tarden a aparèixer: la Bibiana lluita contra l’alcoholisme mentre el seu marit, el Miquel —un comptable endeutat i a l’atur—, oculta el seu fracàs. La Lola, atrapada en un matrimoni sense amor amb el Gerard, un gran tenidor de pisos en dificultats, guarda un secret. La nit es complica amb l’arribada de l’Oltra, l’excèntrica amiga de la Llum que s’ha fugat de la clínica amb un segell robat, convençuda que viu en una pel·lícula.

Quan aquesta família es reuneix, sempre hi ha algú que acaba plorant. Però aquest cop serà diferent: l’Oltra ha decidit que la seva amiga no ha de patir més, i la Llum, per la seva banda, ha jurat que no vessarà cap llàgrima. Entre copes, xiuxiueigs i confessions arrencades a crits, els secrets esclataran i les germanes descobriran que, de vegades, el seny consisteix a rebel·lar-se contra allò que fa més mal.
utoria i direcció: Nelson Valente
Traducció: Sergi Belbel
Música: David Solans i Eudald Payés

Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Jordi Rico, Albert Ribalta i Àgata Roca

Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Jordi Thomàs
So: Roger Ábalos i David Solans
Caracterització: Eva Fernández
Ajudantia de direcció: Pau Ferran
Direcció tècnica: Francisco Grande
Producció executiva: Daniel López-Oros
FINS AL 22 DE FEBRER DE 2026

En el marc de les accions per commemorar el 30è aniversari del MACBA, Clara Nubiola ens proposa un mural que representa una síntesi dibuixada d’allò que ha estat aquest museu al llarg dels darrers trenta anys.

Es tracta d’una intervenció de grans dimensions que es pensa com una benvinguda a l’atri del MACBA per rebre durant tot l’aniversari, fins al novembre de 2026, a tothom que s’hi apropi. Un mural que recull continguts i exposicions, dates clau i anècdotes, persones i idees des de la mirada lliure, subjectiva i relacional de la Clara Nubiola.

La nova presentació de la Col·lecció MACBA, que s’emmarca en la celebració de l’Any Trenta del museu, aborda l’emergència d’un ésser porós, capaç de desplegar les ales i servir-se de la seva subjectivitat com a espai d’alliberament. Allunyada de la cronologia, revisita les obres de la col·lecció posant en diàleg noves formes de ser i d’actuar al món. Es tracta d’una mirada plural que reafirma la col·lecció com un murmuri en creixement, obert, divers i mutable.

Volen en grup. Centenars de milers d’aus es desplacen conjuntament pel cel de l’hivern. En una coreografia precisa, s’estiren i es contrauen, planen i remunten formant grans nuvolades; és el que coneixem com a «dansa dels estornells». Ningú pot preveure quins en seran els moviments, de fet ni ells mateixos saben cap a on volaran durant els segons que han de venir. En un veritable ballet aeri, aquests ocells despleguen, com ben pocs, una perfecta sincronia de vol. És a través d’aquestes danses aèries que abordem doblement i de manera directa la Col·lecció MACBA, celebrant-ne el trentè aniversari i reflexionant sobre els processos de subjectivació contemporània. De la mateixa manera que el moviment sincrònic i coral dels estornells —conegut en anglès com a murmuration, que evoca el murmuri que acompanya el seu vol— configura imatges volàtils i canviants, també les obres de la col·lecció s’ajusten i es reagrupen en les seves diferents presentacions formant nusos o mapes de sentit.

La celebració dels 30 anys del museu convida a fer una reflexió pausada, una parada per mirar el passat sobre el qual s’ha construït el present del MACBA, i per revisitar-ne la trajectòria. Una mena d’homenatge, però també una revisió crítica dels fils que han teixit el museu actual. Des dels seus orígens, la construcció de la Col·lecció MACBA s’ha fet de manera gradual, abraçant els reptes de la seva contemporaneïtat i assumint els riscos necessaris per convertir-la en altaveu de pràctiques audaces i políticament compromeses. Una col·lecció que s’articula com un murmuri que creix any rere any, una constel·lació de veus que emergeix del passat en una ressonància polifònica que es vol infinita, il·limitada i diversa.