La imatge, el llenguatge i l’acció social són la base de l’obra de Mari Chordà i part indissociable de la seva vida: l’artista, l’escriptora i poeta i l’activista formen un vincle irrompible, fonament d’una actitud i d’unes conviccions que formen l’eix vertebral del seu treball i de la seva biografia. Observadora activa i atenta de la realitat que l’envolta, en forma part, agitant i subvertint tot el que veu, guiada per un posicionament polític que sorgeix com a resposta a la dictadura franquista i que es continua articulant de bracet de les lluites feministes pel reconeixement i la visibilització de la feina de les dones.
Les referències estètiques en l’obra de Mari Chordà són alienes a l’ambient academicista i anacrònic de l’Escola de Belles Arts en què va estudiar, però també al panorama artístic del moment en què va començar a forjar un llenguatge propi. El seu és un imaginari proper a la sensibilitat visual del pop i la psicodèlia, tot i que Chordà no s’ha considerat mai part d’aquests moviments. Pionera de la seva generació a l’hora de plantejar una sexualitat lliure, la seva pintura i la seva poesia parlen de plaer, de maternitat i de relacions lèsbiques. El 1964, quan encara estudiava, va pintar la primera Vagina: «Imaginava el cos femení per dins, però [la pintura] no era un figuratiu gens realista amb una mica de recordatori de les formes.»1 Pinta els fluids del cos, les secrecions, els òrgans sexuals i els coits, no des de l’abjecció, sinó amb formes sensuals i colors seductors, amb tonalitats planes que reclamen un erotisme ple. Unes obres, doncs, que transmeten força i vitalitat, i en què la creació s’identifica amb la sexualitat pròpia: «Volia “pintar-parlar” sobre la vida sexual i la identitat sexual.»2 Mari Chordà indaga en el cos femení a partir del seu propi cos, però en lloc de pintar el seu rostre -imatge de l’autoretrat convencional-, s’autoexplora i es retrata pintant el seu sexe. L’autoreferencialitat, l’exploració de la intimitat pròpia i els canvis que es produeixen al llarg d’un embaràs en són només alguns exemples. No hi ha obscenitat ni pudor de cap mena a l’hora de mostrar, de parlar de sexe, de gaudir del cos i pintar-lo o fer-ne poemes. Mentre que l’Estat, l’Església, l’ordre o una moral malentesa fomentaven la repressió del sexe i del plaer, en l’obra de Chordà emergeix una sexualitat exacerbada que per si sola suposa una autoafirmació, una legitimació de la llibertat o el goig.
Mari Chordà, com altres dones de la seva generació, creia que «el que és personal és polític»3 i va convertir aquesta creença en una força motriu. Va fundar Lo Llar, a Amposta, un espai que va funcionar com a centre d’activació cultural i en què es van fer concerts, exposicions i una infinitat d’activitats. Més endavant, ja instal·lada a Barcelona i en col·laboració amb un grup de dones, va inaugurar laSal Bar-biblioteca feminista, un local pensat com a lloc de trobada i organització col·lectiva per a dones en què es pogués conversar i donar-se suport mutu, i a partir del qual posteriorment va sorgir laSal, edicions de les dones, la primera editorial feminista de l’Estat centrada en literatura i assajos escrits per dones. Però la Sal va ser, a més, un lloc on passar-s’ho bé: «Ens dedicàvem a generar paraula, a generar música i, sobretot, plaer […]. El plaer és molt subversiu.»4 Perquè tot el que fa Mari Chordà està travessat pel joc i pel dret al plaer, entesos com a part integral de les lluites feministes.
Mari Chordà (Amposta, Tarragona, 1942) és una pintora, poeta i activista feminista catalana. Mentre estudiava a l’Escola de Belles Arts de Barcelona va començar a experimentar amb representacions pictòriques del cos femení. Tot i el context de la dictadura de Franco en què va créixer i malgrat que havia rebut una educació catòlica tradicional, des de molt aviat va intentar explorar i subvertir la situació de les dones des de principis determinats pel feminisme i un compromís personal i públic. El 1965 es va instal·lar dos anys a París, on va entrar en contacte amb l’activitat artística de l’època. Propera a la visualitat del pop, no s’adscriu, però, a aquest moviment. A les seves obres utilitza colors plans molt vius que recorren formes sinuoses no figuratives. Ja el 1964 havia començat a treballar en la seva sèrie “Vagines”, en què explorava el seu propi cos, la seva sexualitat i el plaer. Precisament el plaer és fonamental en l’obra de Chordà com a forma de subversió. La pintura i la poesia, indissociables, planen al llarg de la seva trajectòria, vinculades a les conviccions feministes. El 1968 va fundar Lo Llar, un local d’acció multicultural i de reivindicació social a Amposta que va agitar la vida cultural de la ciutat. A partir del 1969 va començar a realitzar les seves escultures mòbils, concebudes per ser intervingudes tot creant formes canviants. A mitjans dels anys setanta va abandonar la seva pràctica artística fins a començaments de la dècada dels setanta. En aquest període va dur a terme diverses activitats i accions, com ara un acte reivindicatiu de les dones treballadores i les mestresses de casa durant les ponències de les I Jornades Catalanes de la Dona. En aquest context va presentar el seu primer poemari, “… i moltes altres coses”, del qual aquest projecte pren el títol, inicialment presentat sense autoria perquè considerava que pertanyia a totes les dones. El 1977, amb un grup de dones, va fundar un local únic a Barcelona i a l’Estat espanyol, el Bar-Biblioteca Feminista laSal, creat com a lloc de trobada on es podien compartir experiències, gaudir i rebre assessorament sanitari i legal. Aquell mateix any es va crear laSal, edicions de les dones, que va desenvolupar diverses col·leccions de narrativa i assaig. L’editorial va donar visibilitat a l’escriptura i el pensament d’autores del context català, estatal i internacional. L’experiència de la Sal va continuar fins al 1996. El 1978 Mari Chordà va publicar el seu segon llibre de poemes, “Quadern del cos i de l’aigua”. En paral·lel, va col·laborar en diverses revistes, debats i assaigs sobre feminisme. Al començament dels anys noranta va començar una etapa de recuperació de la seva obra artística inicial i hi va incloure referències al món natural, especialment al món marí i al que va denominar «les cetàcies». L’any 2000 va publicar dos nous poemaris: “Umbilicals” i “Locomotora infidel pel passat”. Aquell mateix any va tenir lloc la primera exposició individual de la seva obra, que va tenir dues noves monogràfiques el 2008 i el 2017.
