María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit és la primera exposició dedicada a la pràctica de María Teresa Hincapié (1954–2008), artista colombiana especialitzada en el que podríem anomenar «la poètica de la domesticitat» en la performance, transformant accions rutinàries en actes simbòlics per crear una metodologia en la seva pràctica. María Teresa Hincapié tenia una definició particular de la performance, que ella acostumava a denominar «entrenament». Lluny de qualsevol categorització específica, la seva pràctica oscil·lava entre vida, creació en moviment i una aproximació a la mística.

L’exposició revela la importància de la comprensió de María Teresa Hincapié sobre la creació artística on el caràcter efímer i la mutabilitat són necessaris per a una «recerca del sagrat». Utilitzant el potencial de l’afecte com a mecanisme d’interacció amb l’artista traspassada, la mostra reivindica la interacció col·lectiva com a productora de coneixement i vehicle imperatiu de transmissió.

Del 20 d’octubre de 2022 al 26 de febrer de 2023.

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

“A les que estimen, crien, esperen,
cauen mil vegades i es tornen a aixecar.
Que es dobleguen però no sucumbeixen.
Conec les seves lluites,
comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries.
Cadascuna d’elles és una mica jo.”

Laetitia Colombani

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

“A les que estimen, crien, esperen,
cauen mil vegades i es tornen a aixecar.
Que es dobleguen però no sucumbeixen.
Conec les seves lluites,
comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries.
Cadascuna d’elles és una mica jo.”

Laetitia Colombani