Oscar Masotta. La teoria com a acció busca reconstruir la trajectòria intel·lectual d’aquest pensador (Buenos Aires, 1930 – Barcelona, 1979). El projecte, desenvolupat al llarg de quatre anys d’investigació, destaca la trajectòria polifacètica del teòric i artista, una figura crucial en les transformacions del camp cultural argentí i iberoamericà en el període comprès entre les dècades de 1950 i 1970.

Masotta ha estat definit com «un veritable heroi modernitzador», «una sensibilitat prototípica de la dècada dels seixanta» o un «escriptor-far». Els seus interessos teòrics van ser múltiples i mòbils: des de la literatura i la militància política fins a l’avantguarda artística i la historieta, la psicoanàlisi, la semiologia o l’estructuralisme, entre tants d’altres. Marxista heterodox i intel·lectual al marge de l’acadèmia, va ser (i continua sent) una figura controvertida a causa del seu dandisme i la «frivolitat» de les seves passions, i per no cenyir-se al model d’intel·lectual compromès ni d’intel·lectual orgànic.

Exiliat i establert a Barcelona el 1975, on va viure fins a la seva mort prematura el 1979, Masotta va introduir la psicoanàlisi de Jacques Lacan a Espanya a través de grups d’estudi i amb la Biblioteca del Campo Freudiano. L’exposició al MACBA també posa de manifest les empremtes i influències que ha deixat en aquesta ciutat, no només en el camp de la psicoanàlisi, sinó també en l’àmbit cultural.

Aquest projecte expositiu, organitzat mitjançant diversos nuclis temàtics, es proposa recuperar la seva complexa trajectòria intel·lectual i artística, destacant-ne el paper crucial com a impulsor de l’avantguarda argentina, a partir de la seva concepció de l’exercici teòric com una forma d’acció política.

Les aproximacions dutes a terme fins ara aborden aspectes dissociats de la seva carrera, el rescaten com a crític literari o introductor i transmissor de la psicoanàlisi d’orientació lacaniana a l’Argentina, Mèxic i Espanya. En canvi, la mostra pretén integrar les diverses constel·lacions de lectures i zones d’incidència que va articular Masotta en un itinerari comú. S’hi exhibeix material de caire documental de procedència diversa, juntament amb obra artística del propi Masotta i d’aquells artistes sobre els quals va escriure (Roberto Jacoby, Eduardo Costa, Raúl Escari, Marta Minujín, Charlie Squirru, Dalila Puzzovio, Rubén Santantonín, Luis Wells, Alberto Greco). Així mateix, posa en relleu la vitalitat del seu llegat en l’art contemporani a partir de les produccions de Gonzalo Elvira, Dora García, Guillermina Mongan i el col·lectiu Un Faulduo.

Comissària: Ana Longoni, amb la col·laboració de Hiuwai Chu, Amanda de Garza i Guillermina Mongan.

Exposició organitzada pel Museo Universitario Arte Contemporáneo, UNAM, en col·laboració amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Del 23 març al 11 set. 2018

Francesc Torres ha expressat el seu desig de llegar el seu arxiu al Centre d’Estudis i Documentació MACBA. La instal·lació Francesc Torres. La campana hermètica. Espai per a una antropologia intransferible n’és una primera mostra. L’artista hi recull objectes clau per al seu procés creatiu en una obra de nova creació que també donarà al museu. Del 10 de març a l’11 de setembre de 2018, la Torre del museu estarà ocupada per una instal·lació específicament concebuda per Francesc Torres per a aquest espai.

Deu anys després de la seva exposició monogràfica Da Capo al MACBA (2008), Torres ens ofereix la possibilitat de prendre part activa en un nou projecte expositiu que suposa un autèntic repte, tant per al museu com per a ell mateix. L’objectiu és presentar un conjunt de referents vitals, iconogràfics i objectuals que, des de fa anys, l’acompanyen en el seu treball i que, per la seva complexitat i coherència, ens han de permetre aprofundir en l’univers vital i crític de l’artista.

A partir del concepte d’estrat geològic o de sediment arqueològic, Torres es proposa recuperar i fer visibles els elements i les connexions existents entre les vivències, imatges i objectes que l’acompanyen des de la infantesa.

«Proposo que el que oficialment escampem com a artistes a l’arena social és tan sols una imitació de tot allò que, per una raó o una altra, considerem problemàtic, massa veraç, sense filtratges, revelador del que realment ens ha fet ser com som en tant que subjectes socials, polítics i artístics. Se suposa que la nostra obra és la imatge especular de nosaltres mateixos, però com tot allò que reflecteix un mirall, com si fos una fotografia d’estudi, s’hi veuen els excessos de carmí, de maquillatge, d’aquell costat que ens afavoreix més i suposadament dissimula el ridícul implícit en tota projecció social d’allò que no som del tot. No dic que l’obra d’un artista sigui necessàriament una mentida, que ho és; també és una gran veritat, però passada pel sastre del llenguatge i de la manipulació simbòlica. Es tracta d’una servitud més de l’ésser civilitzat, en concordança amb el que dicten les normes d’urbanitat que exigeix la barbàrie.»

Cal recordar que el treball de Francesc Torres es troba a mig camí entre les propostes d’aquells artistes que, als anys seixanta, van protagonitzar els primers intents d’elaborar una crítica institucional, i dels que, ja als anys vuitanta, van pretendre fugir de l’omnipresent mercat de l’art fent obres que només eren viables dins l’espai del museu.

En aquest marc de pràctiques contemporànies ―i com és ben sabut―, Torres va ser sens dubte un dels impulsors de la tipologia artística de la instal·lació, precisament en un moment en què s’imposaven l’expressionisme i la nova pintura salvatge. Les instal·lacions de Francesc Torres, properes a l’escultura i que sovint incorporen elements audiovisuals que les omplen de referències de tota mena, reflexionen críticament sobre el poder, la política, la violència, la memòria i la cultura del nostre temps.

Del 10 març al 11 set. 2018.