Noticias

MACBA. DOMÈNEC. NI AQUÍ NI ENLLOC

domenec_Baladia_3.6

L’exposició individual de Domènec (Mataró, 1962) planteja un recorregut pel seu treball, des de finals dels anys noranta fins a l’actualitat, i inclou nous projectes. A partir de diferents edificis o monuments emblemàtics de la modernitat, Domènec analitza les propostes del moviment modern i el seu llegat en la contemporaneïtat, utilitzant com a suport de la seva recerca projectes in situ, instal·lacions, maquetes, fotografies, workshops, seminaris i vídeos. El seu treball parteix dels diferents contextos locals i estableix un diàleg amb altres àmbits internacionals, per tal de plantejar l’impacte actual de propostes utòpiques sorgides arran de la revolució industrial i en contraposició al capitalisme.

El creixement d’un proletariat urbà al segle XIX va comportar l’articulació de discursos i models socials que plantejaven propostes basades en la justícia social i l’igualitarisme. El comunisme i el socialisme utòpics van desenvolupar models arquitectònics que recollien un concepte de convivència dins l’espai urbà centrat en el servei a la comunitat i les millores de les condicions de vida. Domènec treballa sobre aquests dispositius exemplars i el trencament del que ell mateix anomena el «fràgil contracte entre el capital i el cos social». La transformació de les circumstàncies sociopolítiques que generen aquests dispositius comporta també, a vegades, canvis d’ús i la instauració de models distòpics.

Edificis d’habitatges socials convertits en casernes militars o camps d’internament; estàtues d’herois circumstancials, derruïdes pel seu significat i contrasentit; o l’absurd d’una ciutat fantasma d’entrenament militar per atacar nuclis urbans enemics, mai reconeguda oficialment, són alguns dels casos de què ser serveix Domènec per investigar sobre les disfuncions dels processos de la modernitat i els relats polítics que marginen aquestes històries; en definitiva, sobre el trencament d’un projecte social que en el neoliberalisme esdevé l’exacerbació de l’individualisme. La seva obra dona veu als protagonistes, als discursos no oficials, i defuig els relats dominants per tal de restituir la memòria.

L’exposició s’acompanya d’una publicació amb textos de Teresa Grandas, Martí Peran i Jeff Derksen.

Comissària: Teresa Grandas

L’estadi, el pavelló i el palau és una intervenció de Domènec al Pavelló Mies van der Rohe, que es podrà visitar del 18 d’abril al 6 de maig. Una col·laboració del MACBA i la Fundació Mies van der Rohe en el marc de l’exposició Domènec. Ni aquí ni enlloc al MACBA.

Del 19 abr. al 11 set. 2018

MACBA. OSCAR MASOTTA. LA TEORIA COM A ACCIÓ.

masotta30

Oscar Masotta. La teoria com a acció busca reconstruir la trajectòria intel·lectual d’aquest pensador (Buenos Aires, 1930 – Barcelona, 1979). El projecte, desenvolupat al llarg de quatre anys d’investigació, destaca la trajectòria polifacètica del teòric i artista, una figura crucial en les transformacions del camp cultural argentí i iberoamericà en el període comprès entre les dècades de 1950 i 1970.

Masotta ha estat definit com «un veritable heroi modernitzador», «una sensibilitat prototípica de la dècada dels seixanta» o un «escriptor-far». Els seus interessos teòrics van ser múltiples i mòbils: des de la literatura i la militància política fins a l’avantguarda artística i la historieta, la psicoanàlisi, la semiologia o l’estructuralisme, entre tants d’altres. Marxista heterodox i intel·lectual al marge de l’acadèmia, va ser (i continua sent) una figura controvertida a causa del seu dandisme i la «frivolitat» de les seves passions, i per no cenyir-se al model d’intel·lectual compromès ni d’intel·lectual orgànic.

Exiliat i establert a Barcelona el 1975, on va viure fins a la seva mort prematura el 1979, Masotta va introduir la psicoanàlisi de Jacques Lacan a Espanya a través de grups d’estudi i amb la Biblioteca del Campo Freudiano. L’exposició al MACBA també posa de manifest les empremtes i influències que ha deixat en aquesta ciutat, no només en el camp de la psicoanàlisi, sinó també en l’àmbit cultural.

Aquest projecte expositiu, organitzat mitjançant diversos nuclis temàtics, es proposa recuperar la seva complexa trajectòria intel·lectual i artística, destacant-ne el paper crucial com a impulsor de l’avantguarda argentina, a partir de la seva concepció de l’exercici teòric com una forma d’acció política.

Les aproximacions dutes a terme fins ara aborden aspectes dissociats de la seva carrera, el rescaten com a crític literari o introductor i transmissor de la psicoanàlisi d’orientació lacaniana a l’Argentina, Mèxic i Espanya. En canvi, la mostra pretén integrar les diverses constel·lacions de lectures i zones d’incidència que va articular Masotta en un itinerari comú. S’hi exhibeix material de caire documental de procedència diversa, juntament amb obra artística del propi Masotta i d’aquells artistes sobre els quals va escriure (Roberto Jacoby, Eduardo Costa, Raúl Escari, Marta Minujín, Charlie Squirru, Dalila Puzzovio, Rubén Santantonín, Luis Wells, Alberto Greco). Així mateix, posa en relleu la vitalitat del seu llegat en l’art contemporani a partir de les produccions de Gonzalo Elvira, Dora García, Guillermina Mongan i el col·lectiu Un Faulduo.

Comissària: Ana Longoni, amb la col·laboració de Hiuwai Chu, Amanda de Garza i Guillermina Mongan.

Exposició organitzada pel Museo Universitario Arte Contemporáneo, UNAM, en col·laboració amb el Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Del 23 març al 11 set. 2018

MACBA. FRANCESC TORRES. LA CAMPANA HERMÈTICA.

adaptive-images.phpFrancesc Torres ha expressat el seu desig de llegar el seu arxiu al Centre d’Estudis i Documentació MACBA. La instal·lació Francesc Torres. La campana hermètica. Espai per a una antropologia intransferible n’és una primera mostra. L’artista hi recull objectes clau per al seu procés creatiu en una obra de nova creació que també donarà al museu. Del 10 de març a l’11 de setembre de 2018, la Torre del museu estarà ocupada per una instal·lació específicament concebuda per Francesc Torres per a aquest espai.

Deu anys després de la seva exposició monogràfica Da Capo al MACBA (2008), Torres ens ofereix la possibilitat de prendre part activa en un nou projecte expositiu que suposa un autèntic repte, tant per al museu com per a ell mateix. L’objectiu és presentar un conjunt de referents vitals, iconogràfics i objectuals que, des de fa anys, l’acompanyen en el seu treball i que, per la seva complexitat i coherència, ens han de permetre aprofundir en l’univers vital i crític de l’artista.

A partir del concepte d’estrat geològic o de sediment arqueològic, Torres es proposa recuperar i fer visibles els elements i les connexions existents entre les vivències, imatges i objectes que l’acompanyen des de la infantesa.

«Proposo que el que oficialment escampem com a artistes a l’arena social és tan sols una imitació de tot allò que, per una raó o una altra, considerem problemàtic, massa veraç, sense filtratges, revelador del que realment ens ha fet ser com som en tant que subjectes socials, polítics i artístics. Se suposa que la nostra obra és la imatge especular de nosaltres mateixos, però com tot allò que reflecteix un mirall, com si fos una fotografia d’estudi, s’hi veuen els excessos de carmí, de maquillatge, d’aquell costat que ens afavoreix més i suposadament dissimula el ridícul implícit en tota projecció social d’allò que no som del tot. No dic que l’obra d’un artista sigui necessàriament una mentida, que ho és; també és una gran veritat, però passada pel sastre del llenguatge i de la manipulació simbòlica. Es tracta d’una servitud més de l’ésser civilitzat, en concordança amb el que dicten les normes d’urbanitat que exigeix la barbàrie.»

Cal recordar que el treball de Francesc Torres es troba a mig camí entre les propostes d’aquells artistes que, als anys seixanta, van protagonitzar els primers intents d’elaborar una crítica institucional, i dels que, ja als anys vuitanta, van pretendre fugir de l’omnipresent mercat de l’art fent obres que només eren viables dins l’espai del museu.

En aquest marc de pràctiques contemporànies ―i com és ben sabut―, Torres va ser sens dubte un dels impulsors de la tipologia artística de la instal·lació, precisament en un moment en què s’imposaven l’expressionisme i la nova pintura salvatge. Les instal·lacions de Francesc Torres, properes a l’escultura i que sovint incorporen elements audiovisuals que les omplen de referències de tota mena, reflexionen críticament sobre el poder, la política, la violència, la memòria i la cultura del nostre temps.

Del 10 març al 11 set. 2018.

FILMOTECA. Pere Portabella: Cinema, art i política

El rebuig de la trama convencional -pròpia del cinema argumental- i la connexió entre avantguarda i política han estat els elements clau que han situat Portabella com una figura fonamental en el desenvolupament d’un cinema conceptual que, a principis dels anys setanta, s’erigia com a moviment contestatari envers la direcció cultural del franquisme.

 Primer com a membre de l’Escola de Barcelona i després lluny dels postulats d’aquesta, l’artista i exsenador ha contribuït a la transgressió de la narrativa convencional amb una mirada única que l’ha portat a exhibir la seva obra en institucions tan il·lustres com són el MoMA, la Tate Gallery, el Centre Pompidou, el Museu Reina Sofia i el MACBA.

Aquesta retrospectiva es programa en sintonia amb l’exposició Pere Portabella. Cinema, art i política, inaugurada aquest mateix mes al Museu Can Framis  de la Fundació Vila Casas. A la vegada, també ret homenatge al músic recentment desaparegut Carles Santos, el qual va establir una col·laboració ininterrompuda amb Portabella. Ambdós van establir una brillant relació de sincronies inesperades entre imatge i banda sonora.

El mateix Portabella ha seleccionat el contingut de les cinc sessions programades a la Filmoteca, entitat que actualment conserva la totalitat dels materials que integren la seva obra. El director presentarà personalment la inauguració el cicle, dimecres 14 de febrer, amb la projecció d’Umbracle, a partir d’un guió de Joan Brossa, que serà alhora un homenatge pòstum a Carles Santos, creador indestriable de la filmografia de Portabella, amb qui va col·laborar sovint en la banda sonora i fins i tot en el guió, en títols com Die Stille vor Bach i Pont de Varsòvia, també presents al cicle.

La visió panoràmica de l’univers Portabella, Premi Nacional de Cinema el 2009 i Gaudí d’honor el 2012, es completa amb Vampir-Cuadecuc i es tancarà el 28 de febrer amb una taula rodona i tres peces curtes: Art a Catalunya i No al No, de nou amb l’estreta complicitat de Carles Santos, i Mudanza, particularíssim homenatge a Lorca rodat a la seva casa museu a la Huerta de San Vicente a Granada. A la taula rodona intervindran el cineasta Albert Serra, el catedràtic Josep M. Català, el director de fotografia Tomàs Pladevall i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya.

Del 12 de febrer al 23 de juny.

Llamadme Ismael. Moby Dick al Teatre Goya.

MOBYDICK1_NEW_WEB_HEl capità Ahab és un dels grans personatges de la literatura universal. Un ésser que evidencia l’obsessió humana que va més enllà de la raó, capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l’ànima.
De Moby Dick s’han realitzat múltiples adaptacions, algunes més properes a l’original que d’altres. Aquest muntatge està inspirat en la solitària figura d’Ahab i la seva lluita contra la balena. I convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d’un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació.
Un espectacle total, valent i innovador.

Primera funció al Teatre Goya el 19 de gener de 2018.