Noticias

Teatre Goya. Prefiero que seamos amigos.

722x1030_PREFIERO_webPrefiero que seamos amigos”. ¿Quién no ha escuchado en algún momento de su vida esta terrible frase? Una sentencia que condena cualquier expectativa hacia la persona amada, que te destruye la ilusión de ser objeto de deseo, de pasión, de formar una pareja, de ser la media naranja de tu amor. El ‘happy ending’ de tu historia se desvanece y tu amante deseado se convierte en amigo…
En esta entrañable comedia francesa vemos a dos amigos, tan cercanos y tan cómodos en la compañía del otro, que cuando uno quiere cambiar las reglas de la amistad, el otro está totalmente cegado y es incapaz de ver más allá. Aquí está servida la comedia. Uno busca algo más pasional que el sofá, la peli y una pizza en compañía de su amigo charlando e intercambiando historias de conquistas.
Reinan las frustraciones y las palabras están llenas de sentimientos no comprendidos, y las insinuaciones y mensajes sutiles no son captados.
La obra también plantea otro tema universal en el mundo femenino; el abrupto cambio de estatus cuando pasas de una cierta edad. La sensación de ser repentinamente invisible para el sexo contrario.

Como dice la antigua canción inglesa: “No one loves a Fairy when she’s forty” (Nadie quiere un hada cuando tiene cuarenta años).
La lucha interna de la mujer segura de sí misma, hecha y derecha, con toda una vida a sus espaldas, independiente y satisfecha consigo misma, que se enfrenta a la terrible inseguridad y al miedo de no ser nunca más deseada ni dichosa en el terreno del amor. Estás caducada. ¡Se te ha pasado el arroz! Hay que actuar ya o aceptar tu destino de ‘nunca más’.

Esta comedia de aroma fresco y ágil nos lleva en un viaje divertido con giros inesperados, conversaciones salpicadas de ironía, frustraciones y deseo sexual no correspondido. Vemos a nuestros dos protagonistas bailar un tango pero ni con la misma canción ni con el mismo paso.

Las relaciones y la búsqueda del amor nunca son fáciles y aquí disfrutamos de la odisea que es para Claudia y Valentín aprender a quererse.
Con Lolita y Luis garantizamos una noche repleta de flores, deseos, carcajadas y sonrisas.

Tamzin Townsend

Del 29 de noviembre de 2017 al 7 enero de 2018.

Terrence Malick a La Filmoteca. Bon plan.


La condició de persona tímida, reservada i renitent a promocionar els seus films no ha impedit a Terrence Malick guanyar la Concha d’Or a Sant Sebastià, l’Ós d’Or a Berlín o la Palma d’Or a Cannes. Es tracta d’uns premis que, juntament amb els retirs prolongats de Malick, han engrandit la llegenda i el misteri d’un cineasta religiós i únic.

Malick dirigeix els seus propis guions amb un estil poètic que, embolcallat pel retrat profundament líric de la naturalesa, la influència filosòfica de Heidegger i l’ús de la música i la veu en off, busca indagar en la naturalesa de l’esperit humà. És un cineasta essencial de la modernitat que ha merescut una atenció monogràfica per part de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya.
Imprescindible.

MACBA. ROSEMARIE CASTORO. ENFOCAR AL INFINITO

814981584Rosemarie Castoro. Enfocar al infinito será la primera gran retrospectiva institucional de la obra de Castoro y se centrará en el periodo 1964-1979. Castoro (1939-2015) se inició como artista en los Estados Unidos en un momento en que el minimalismo y el conceptualismo formaban parte de la vanguardia neoyorkina. La exposición mostrará su obra en detalle por primera vez, revelando así la diversidad de una práctica artística que incluye pintura abstracta, arte conceptual, acciones performativas en la calle y en el estudio, poesía, mail art, escultura, instalaciones y land art. Se analizará el contexto de su trabajo, su activismo en la Art Workers’ Coalition (Coalición de Trabajadores de Arte), su asociación con artistas contemporáneos como Carl Andre, Hollis Frampton, Sol LeWitt e Yvonne Rainer, entre otros, y su relación con el feminismo.

Castoro inició su trayectoria en las artes gráficas, como atestigua la gran importancia del dibujo en su producción. Interesada también en la danza, mientras estudiaba en el Pratt Institute de Nueva York coreografió e interpretó sus propias creaciones. Si bien después su interés se desplazó hacia la pintura, lo que marca su obra es precisamente su forma de leer el espacio desde la perspectiva de la danza y su reconocimiento de la interrelación entre estas dos formas artísticas. La exploración simultánea del color y la estructura en la pintura fue su mayor preocupación en las sucesivas series de la década de los sesenta. Más adelante, una vez abandonado el color, Castoro introdujo un nuevo elemento espacial en su obra con series de múltiples paneles de yeso y grafito, apoyados directamente sobre el suelo. Exhibidas por primera vez en la Tibor de Nagy Gallery en 1971, son piezas a escala arquitectónica que, pese a su origen pictórico, están más cerca de la escultura minimalista. La importancia de la danza como referente se manifiesta en sus diarios a través de fotografías performativas de sus obras, descritas por la propia artista como «contenedores» y escenarios para el cuerpo. Castoro transforma sus exploraciones de la superficie de los paneles en pinceladas escultóricas montadas sobre la pared, a la manera de signos taquigráficos como los que dedicó a su amiga Agnes Martin. Sus proyectos site-specific incluyen Gallery Cracking, intervención de carácter arquitectónico creada para la emblemática serie de exposiciones de Lucy Lippard, Numbers –en esta ocasión 555,087 en el Seattle Arts Museum en 1969. Para 955,000, en la Vancouver Art Gallery, Castoro produjo Room Revelation (1970), uno de los primeros ejemplos de instalación participativa, que recrearemos por primera vez en el MACBA. Posteriormente, Castoro exploró la abstracción postminimalista, con instalaciones esculturales de resina epoxi en 1974-1975, y una serie de intervenciones efímeras en el paisaje usando ramas. Entre sus obras situadas en emplazamientos urbanos destacan Trap-a-Zoid (1978), creada para Creative Time, y Flashers, piezas totémicas de acero u hormigón iniciadas en 1979.

Castoro_Rosemarie_Graphite_White_Raw_1968
La exposición pondrá de manifiesto la gran aportación de Castoro al concepto de «intermedia», o interrelación entre pintura, escultura, dibujo, leguaje y performance. La intención es demostrar cómo algunas de las figuras más relevantes del minimalismo no han recibido la atención que merecen, en especial el grupo de mujeres artistas pertenecientes a un movimiento erróneamente identificado como esencialmente masculino, pero que, como dice Lippard, «subvirtió el minimalismo en su propio terreno». Como consecuencia de esta consideración de la obra de Castoro, la exposición subrayará la necesidad de repensar el minimalismo, expandiéndolo para incluir a un mayor número de artistas y cuestionando los relatos hegemónicos de este movimiento.

Comisaria: Tanya Barson

09 nov. 2017 al 15 abr. 2018

Teatre Goya. Incendios.

incendios-teatro-m040717.originalUna dona acaba de morir. Es deia Nawal Marwan. I avui, en la lectura del testament, ella obre la porta al seu silenci i als seus secrets, als misteris dolorosos d’una família. Ha deixat als seus bessons, Jeanne i Simon, un quadern vermell, una jaqueta de tela verda i dos sobres amb una petició plena de conseqüències, com sengles caixes de Pandora, orígens de mals i meravelles, el contingut de les quals arrossegarà als bessons cap a un passat desconegut, cap a un continent llunyà, cap a un segon naixement.

Fins al 26 de novembre de 2017.

Premi Millor Espectacle de l’Any
Premi Millor Director d’Escena a Marios Gas

Premios II Premios José Estruch del Teatro Principal de Alicante

THE MAIDS. II PREMIO FUNDACIÓN HAN NEFKENS-MACBA

La segunda edición del premio Fundación Han Nefkens-MACBA, instaurado en 2011, se otorgó al colectivo iraní formado por Ramin y Rokn Haerizadeh y Hesam Rahmanian. El jurado que los eligió determinó que el trabajo conjunto de este colectivo de artistas establecido en Dubái, que colaboran desde 2009, se distingue de las tendencias dominantes en el mundo artístico actual por la recuperación de la importancia de la experiencia y la sensualidad en su obra. Si sus instalaciones, de marcado carácter lúdico, desdibujan las prácticas individuales bajo un impacto visual inmediato, sus obras también abordan la política contemporánea con ingenio e ironía.
From_Sea_to_Dawn_RRH_3.3
La muestra del MACBA incluye la presentación de Macht Schon y From Sea to Dawn (2016-2017), dos pinturas en movimiento, además de The Maids (2012-2015), una obra basada en la novela Las criadas de Jean Genet, y otras obras realizadas para la ocasión, algunas en colaboración con otros creadores como Niyaz Azadikhah (que ha articulado un colectivo de mujeres que relatan sus experiencias con el miedo), John Cole y Joan Baixas. 28 oct. 2017 al 07 ene. 2018

CCCB. Després de la fi del món.

despresmoncccb«Després de la fi del món» és una exposició sobre el planeta del 2017, transformat irreversiblement en el planeta Antropocè després de dos segles d’intervenció de l’home en els sistemes naturals. Però també és una exposició sobre com arribarem al món de la segona meitat del segle XXI, i sobre la responsabilitat e la nostra societat envers les generacions que hi naixeran i creixeran.
El desembre de 2015, 195 països d’arreu del món van adoptar un acord que suposa, en certa manera, el final de la nostra civilització tal com la coneixem ara. L’Acord de París, l’últim intent des de la diplomàcia global per frenar el canvi climàtic, obliga a una desaparició progressiva de les emissions de CO2 i l’ús de combustibles fòssils com a única manera d’evitar un augment mitjà de la temperatura del planeta per damunt dels dos graus. En algun moment de la segona meitat del segle XXI, l’ús del carbó, petroli o gas i la contaminació que produeixen s’hauran d’interrompre del tot, per sempre.

Tant si els objectius de l’Acord de París es compleixen o no, el món entre 2050 i 2100 serà molt diferent al món on vam néixer i hem crescut. Per arribar-hi haurem de renunciar a la font de desenvolupament i riquesa més important de la història de la humanitat, la que va transformar un planeta de 1.000 milions d’habitants el 1850 en un altre amb més de 7.500 avui. La transició demanarà esforços i renúncies més profundes que simplement reemplaçar els combustibles fòssils per energies renovables; caldrà repensar la cadena alimentària, el disseny de les ciutats i les llars, el transport, la natalitat.

Si els objectius de l’Acord de París no s’assoleixen mai i la Terra el 2100 és entre tres i quatre graus més càlida que avui, les conseqüències seran dramàtiques i la vida de les generacions futures canviarà de manera dràstica. Multiplicació d’incendis forestals, sequeres, huracans i altres esdeveniments climàtics extrems. Desforestació, desertització i fosa dels pols. Inseguretat en la producció alimentària global i grans desplaçaments de refugiats climàtics. Extinció massiva d’espècies d’animals i transformació de la geografia del planeta, illes i ciutats de costa lluitant per sobreviure a la pujada del nivell del mar.

«Després de la fi del món» és una exposició sobre el planeta del 2017, transformat irreversiblement en el planeta Antropocè després de dos segles d’intervenció de l’home en els sistemes naturals. Però també és una exposició sobre com arribarem al món de la segona meitat del segle xxi, i sobre la responsabilitat de la nostra societat envers les generacions que hi naixeran i creixeran. El projecte reuneix veus de múltiples disciplines de la creació i el pensament –artistes, cineastes, novel·listes, dramaturgs, arquitectes, dissenyadors o científics– per imaginar tots junts escenes, històries i vies d’escapament cap als diferents mons possibles que podem forjar en funció de les decisions que prenguem els propers anys. Unes decisions en què no podem ser uns simples espectadors.

Comissari: José Luis de Vicente
Projecte de participació: Josep Perelló

Del 25 octubre 2017 al 29 abril 2018.

Vaga 3 d’Octubre de 2017.

Ca L’Estevet es suma a l’aturada general convocada com a resposta a la greu vulneració de drets i llibertats que s’han produït contra la ciutadania de Catalunya.
Manifestem el nostre “enèrgic rebuig” davant les “desmesurades accions” de la Guàrdia Civil i la policia espanyola.
Fins dimecres.

Macba. Poesía Brossa.

El MACBA presenta Poesia Brossa, una revisió del treball d’aquest artista a través dels llibres, les recerques plàstiques, travessant el teatre, el cinema, la música, les arts d’acció, els gestos dels quals va ser pioner.

4765_001_cmyk.0Podria semblar una obvietat reconèixer en Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), sobretot, un poeta, però creiem que cal emfatitzar-ho en relació amb la seva manera de fer, la seva poiesis. L’exposició vol fer dialogar i confrontar la seva obra amb els artistes Marcel Mariën, Nicanor Parra i Ian Hamilton-Finlay. Brossa és poeta, però els seus treballs sempre es troben en l’encreuament de llenguatges. Col·laborador freqüent d’altres artistes, així com de músics, cineastes, ballarins, humoristes i fins i tot mags, la seva obra juga constantment a trencar les convencions i els límits entre disciplines.

Joan Brossa desenvolupa la seva pràctica artística des dels anys quaranta, en un context sociopolític marcat per la dictadura del general Franco i en una situació cultural caracteritzada per l’absència de propostes avantguardistes i innovadores. Des dels inicis, Brossa du a terme un treball de renovació estètica fonamentat en la investigació literària i artística. Fins al moment de la seva mort, la seva extensíssima producció no deixa de buscar noves formes d’expressió i d’experimentar amb els diferents mitjans.

Brossa-2L’any 2011 el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va rebre el dipòsit del Fons de la Fundació Joan Brossa, que aplega el llegat d’aquest artista. El Fons consisteix en obres manuscrites, documents, correspondència i la seva biblioteca personal, entre d’altres materials, i constitueix una eina inigualable per abordar l’interessantíssim treball d’aquest artista.

L’exposició que el MACBA prepara vol aproximar-se a l’obra de Brossa posant l’accent en la reconsideració de la seva influència i interrelació amb la pràctica d’altres artistes. El projecte pretén revisar les constel·lacions d’artistes al voltant de Brossa, les interrelacions amb treballs que potser desconeixia, però amb els quals es poden establir molts paral·lelismes, buscar-hi diàlegs i tensions. També vol emfasitzar els aspectes performatius de la seva pràctica poètica, la seva poiesis. L’exposició s’acompanyarà d’una publicació que abordarà aquests aspectes. En aquest projecte comptem amb la col·laboració de Roger Bernat, Isabel de Naverán i Maria Salgado.

Secularitzar aquest gran poeta no és una tasca fàcil, i aquest és el repte del projecte, entre Marx i Mallarmé: retornar-li la veu senzilla, menestral, tal com parla la gent amb barret o sense; com parlen una bombeta, un bitllet de tren, una carta d’una baralla, unes manilles, o el confeti. La gent parla Brossa.

Comissaris: Teresa Grandas i Pedro G. Romero

Del 21 set. 2017 al 25 feb. 2018