Noticias

Caixaforum. “Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre”

edu vc toulouse lautrec 2 cat
Els carrers, els cabarets i els cafès del barri de Montmartre van ser l’escenari d’una explosió creativa, marcada per la bohèmia i l’avantguarda de la mà de joves artistes i intel·lectuals que van desafiar l’ordre establert. Henri de Toulouse-Lautrec (Albi, 1864 – Château Malromé, 1901) i altres artistes com Vincent van Gogh, Jean-Louis Forain, T. A. Steinlen, Pierre Bonnard o Édouard Vuillard van contribuir a aquesta florida d’un moviment trencador al marge de la burgesia.

L’exposició, que consta de més de 350 obres amb préstecs internacionals de col·leccions públiques i privades, representa un viatge pel París bohemi d’entre segles. Una mostra pluridisciplinària per comprendre el paper fonamental que l’esperit de Montmartre va tenir en el desenvolupament de l’art modern, i la manera en què Toulouse-Lautrec i els seus contemporanis van influenciar en l’evolució de la producció artística efímera: cartells, il·lustracions, impressions i dissenys, que van expandir a nous públics l’esperit bohemi i les creacions artístiques.

UN BARRI TRANSFORMADOR
L’any 1880, Montmartre era una zona marginal i perillosa apartada de París que va començar a atraure nombrosos joves creadors. Els artistes Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Signac, Pierre Bonnard i Henri-Gabriel Ibels, els intèrprets Aristide Bruant i Yvette Guilbert, els escriptors Émile Goudeau, Alphonse Allais i Alfred Jarry, i els músics Erik Satie, Vincent Hyspa i Gustave Charpentier s’hi van traslladar. Tots ells volien viure gastant poc, treballar en el París bohemi i evitar el centre burgès de la capital francesa. Montmartre va ser el denominador comú geogràfic de molts artistes, que van contribuir activament a definir l’estètica avantguardista de l’època.

Els carrers de Montmartre mateixos i l’entreteniment que es trobava als cabarets, els teatres, els cafès concert i els circs era una forta inspiració per als artistes. No tan sols van assistir als espectacles i hi van participar, sinó que van empatitzar amb els vagabunds o les prostitutes, i es veien ells mateixos al marge de la societat establerta. El costat més fosc de la vida de fin de siècle va quedar plasmat en l’obra de nombrosos talents. Toulouse-Lautrec representa una figura clau per enllaçar els artistes i intel·lectuals que van situar Montmartre en el punt de mira de la transgressió i l’avantguarda de finals del s. XIX.

DEL 18 D’OCTUBRE DE 2018 AL 20 DE GENER DE 2019.

A La Filmoteca. Stanley Kubrick, un gegant.

coberta_postal_kubrick_1Què més es pot dir de Stanley Kubrick? La seva mirada, primer fotogràfica, després darrere una càmera de cinema, va ser obsessivament perfecta, simètrica i creadora d’icones tan inesborrables com el monòlit de ‘2001: Una odissea de l’espai’ i el vestuari futurista de ‘La taronja mecànica’.

stanley_kubrick_a_life_in_pictures
Amb motiu de la inauguració, al CCCB (24 d’octubre), de la seva exposició antològica, que per fi arriba a Barcelona, es revisan alguns dels títols més coneguts de la seva trajectòria, com Barry Lyndon, presentat per la seva filla. El documental Stanley Kubrick: A Life in Pictures, dirigit pel seu cunyat, retrata finalment la vida i l’obra d’un gegant incommensurable.

Centenari de Rita Hayworth a La Filmoteca

Nascuda com a Margarita Cansino, va ser Xavier Cugat qui va rebatejar l’actriu d’origen espanyol com a Rita Hayworth. Amb aquest nom va fer-se famosa, a partir dels anys 40, participant en nombrosos èxits de la indústria de Hollywood, des de musicals coreografiats per Stanley Donen i Gene Kelly a interpretacions a films de cineastes com Howard Hawks i Orson Welles, que a The Lady from Shangai va gosar tallar la melena pèl-roja i tenyir-la de ros per trencar la imatge de femme fatale que es va bastir gràcies a un guant i una bufetada. És justament aquesta escena del film Gilda, de Charles Vidor, la imatge amb la qual milers d’afeccionats al cinema d’arreu del món la recorden, mitificada com a una deesa encisadora i voluptuosa.

Gilda (Charles Vidor, 1946)Ella mateixa, però, va afirmar amb pesar que “Els homes se’n van al llit amb Gilda i es desperten amb mi”, una frase que roman com un record de la frustració d’una vida -i d’una trajectòria professional- marcada per un sistema patriarcal que la va modelar fins a convertir-la en una de les estrelles més elegantment rutilants del Hollywood, i en una de les sex-symbols per excel·lència del cinema de tots els temps.

El cicle que ara li dediquem serveix, entre d’altres coses, per desmentir aquesta imatge i demostrar que la Hayworth era molt més que una dona treient-se un guant amb enorme sensualitat. En realitat, Hayworth era, per exemple, una excel·lent ballarina, com es podrà copsar a Cover Girl, també de Charles Vidor, o a You Were Never Lovelier, de William A. Seiter. També va reivindicar-se com a intèrpret notable a films de culte com The Lady from Shangai, que va rodar amb un Orson Welles de qui acabava de divorciar-se, i va ser una dona de negocis força avesada que va crear la seva pròpia productora, la Beckworth Company, amb la qual va rodar alguns dels seus films -entre els quals, per exemple, Salomé.

La vida personal de l’actriu, però, va partir molts alts i baixos, i aviat la seva estrella rutilant va començar a apagar-se. Va seguir fent, ja més gran, alguns papers secundaris en pel·lícules com Separate Tables (Delbert Mann, 1958), però cap als 50 anys va començar a mostrar els primers signes d’Alzheimer i va anar retirant-se de les pantalles. FInalment, Rita Hayworth va morir a 68 anys. Roman a la memòria, però, la seva imatge d’icona del cinema d’uns anys daurats de la indústria de Hollywood.

Bon plan, a La Filmoteca, Diari d’una cambrera. Dissabte a les 22,00.

Le Journal d’une femme de chambre / Diari d’una cambrera.
Les vivències d’una cambrera en una casa gran del nord de França centren un joc de força violència interna.

Buñuel i Jean-Claude Carrière en treuen suc, de l’obra d’Octave Mirbeau. A l’afeccionat li resta establir comparacions amb l’anterior —i extraordinària, per cert— adaptació feta per Jean Renoir a Hollywood. Jeanne Moreau va obtenir el premi a la millor actriu al festival de Karlovy Vary.

Jeanne Moreau, la millor actriu del món

A la Filmoteca, fins a final de mes. “La dona és passional, l’actriu és apassionant. Generositat, ardor, complicitat, comprensió de la fragilitat humana, tot això es pot veure a la pantalla quan Jeanne Moreau actua”. Si François Truffaut definia amb aquests termes Jeanne Moreau, Orson Welles simplement deia d’ella que era “la millor actriu del món”.

Al seu torn, Moreau destacava de si mateixa “la capacitat d’anar canviant a mesura que el món ha anat canviant”. I, efectivament, després d’iniciar-se amb una formació clàssica en el teatre i el cinema es va erigir, de sobte, en el rostre icònic de la nova dona europea sorgida a principis dels seixanta.

Louis Malle, amb Ascenseur pour l’échafaud i Les amants, va ser el primer a explotar la sensualitat intel·lectual de l’actriu, i Truffaut la va consagrar com a musa de la Nouvelle Vague amb la història d’amor triangular de Jules et Jim, en què va oferir una interpretació tan insòlita com fresca de la dona alliberada. Aquesta imatge de modernitat també la van potenciar Antonioni, Brook, Losey, Demy, Buñuel, Kazan, Welles i Fassbinder, els quals es van sentir captivats per la veu greu, la manera de caminar, de cantar i de ballar d’una actriu conscient que al seu interior portava “el secret del moviment lunar, la feminitat del món”.

MACBA. LOREM IPSUM, SO ALS MARGES.

horizontal_A_1500x500.1
«Lorem Ipsum» ens remet a una fase de prova, a una temporalitat que espera ser substituïda per alguna cosa una mica més definitiva. L’ús del text original, extret de l’obra de Ciceró Sobre els límits del bé i el mal i alterat fins a perdre el sentit original, ens situa en un moment processual, inestable, en trànsit cap a allò que hauria de ser i encara no és. Aquest simulacre implica també jocs de formes i identitats, a través del filtre dels diversos alfabets, disposicions de text i proves tipogràfiques i espacials.

Lorem Ipsum presenta un seguit de propostes que operen als marges i en els replecs de moltes coses alhora: música, performance, investigació artística, experimentació; el que es defineix com a queer, cossos racialitzats, desplaçaments i persones fora de lloc; operacions diverses, dispars i absurdes, de dislocació de llenguatges, significats, gestos i objectes, des de l’univers musical, a la recerca d’una amable estranyesa.

Obren el cicle Lolo & Sosaku, amb una obra nova dissenyada específicament per a l’atri del museu. Una proposta d’escolta atenta mediada per estructures metàl·liques que parlen, escolten i es mouen. Subtileses sonores i sons situats que conviden a l’exploració. Una geografia de metal i cinestèsia, que Violence trenca enèrgicament amb el seu complex amalgama de melodies, grime, música industrial i (un passat) death metal, des d’on assenyala «les estructures visibles i invisibles que creen les nostres societats binàries».

Aquesta és també la línia que subratlla el duo sud-africà FAKA, que posa el cos queer i negre al centre, en un exercici histriònic de deconstrucció de la cisheterotopia de l’Àfrica postcolonial. Seguint el seu esperit festiu i coincidint amb les festes del Raval, el desig i el plaer es desplacen al carrer amb la lituanoequatoriana Riobamba, al so del reggaeton i el dembow, en un pols amistós entre la resistència i la celebració.

Per la seva banda, el duo japonès Group A cartografia els marges de moltes coses alhora, entre l’ambigüitat de l’avant noise, el minimalisme wave i el drone, habitant els racons i les interseccions entre l’univers sonor, la performance i la narrativa audiovisual. I tanquem el cicle amb l’estrena de The Mirror de la britànica People Like Us, amb qui ens tornem a enfrontar a la qüestió de la/les identitat/s en un collage audiovisual immersiu basat en un intens treball sobre imatges d’arxiu inscrites en el nostre imaginari col·lectiu.

Comissariat per Alicia Escobio i Anna Ramos

Foto: Lolo & Sosaku

Del 30 juny al 26 jul. 2018.