Fins que Stanley Kubrick no va rodar el seu ‘2001. A Space Odyssey’ l’any 1968, les pel·lícules d’astronautes, ciència-ficció o simple anticipació tenien mala fama. Eren produccions modestes, d’aquelles en què es veien els fils de niló que aguantaven els platerets voladors.
Amb Kubrick tot va canviar: la dimensió filosòfica, el nivell d’exigència científica, la qualitat dels guions, la implicació de cineastes i d’actors. Com diu Buzz a Toy Story, ara estem disposats a anar “fins a l’infinit i més enllà”. És una formulació ingènuament optimista, un to que no correspon al gruix de pel·lícules fet després.
El cicle que us proposem passa revista a algunes de les millors aportacions al gènere posteriors a aquell mític 1968. El cel ja és sempre negre, les naus silencioses i la soledat cada cop més gran.
Las historias de amor son las preferidas del verano. Son los relatos breves que se cuentan las amigas que no se han visto en todo el año con un gin-tonic, son las novelas playeras que se llenan de arena, son las letras del techno-pop italiano y las fotos en las redes sociales con cuatro o seis pies juntos en una hamaca.