Cyrus Kabiru, Ulleres meravella

La mostra ofereix un nou relat de l’Àfrica, una invitació a valorar el continent des d’una perspectiva del tot nova. En moltes de les grans capitals africanes s’hi està consolidant una generació que al voltant de la cultura, i a través de la creació i del disseny, reivindica el seu dret a construir-se en llibertat, sense tuteles externes i contra els estereotips projectats des d’Occident.

Una nova generació de creadors

«Making Africa» mostra els projectes d’artistes i dissenyadors africans o de procedència africana que es dirigeixen a una audiència global i proporcionen al món una nova perspectiva del seu continent. Sovint treballen en diverses disciplines alhora i trenquen amb les definicions convencionals de disseny, art, fotografia, arquitectura i cinema.

Els nous mitjans hi tenen un paper central i són els que al començament van fer possible aquest canvi de perspectiva. Realitzades sovint per col·lectius i en un context urbà, les obres de «Making Africa» connecten la revolució digital amb l’existència analògica. Se centren més en el procés que no pas en el resultat. Interpreten els materials d’una manera radicalment nova. Assumeixen la seva responsabilitat en relació amb la societat i no en relació amb el mercat i fan previsions atrevides respecte al futur.

Diàleg entre disciplines artístiques diverses

«Making Africa» mostra treballs d’àmbits creatius diversos: disseny d’objectes i mobiliari, arts gràfiques, il·lustració, moda, arquitectura, urbanisme, art, artesania, cinema, fotografia, a més d’enfocaments digitals i analògics.

Concebuda per aportar una nova visió sobre el disseny africà contemporani, «Making Africa» presenta obres com les ulleres escultura de l’artista kenyà Cyrus Kabiru, els mobles del malià Cheick Diallo i les fotografies del moçambiquès Mário Macilau i el nigerià J.D. “Okhai Ojeikere.

L’arquitectura de Francis Kéré, David Adjaye i Kunle Adeyemi o les extraordinàries maquetes urbanes de Bodys Isek Kingelez i l’art d’animació de Robin Rhode, un sud-africà establert a Berlín, estan presents a la mostra.

Totes les peces presentades se sustenten en una recerca que aborda qüestions de la cultura material i l’estètica quotidiana; en resum, qüestions de disseny. Els objectes mostren que a l’ Àfrica el disseny s’entén d’una manera molt més inclusiva que a les societats occidentals i són la prova que aquesta concepció pot generar enfocaments innovadors.

De l’època postcolonial a les obres de joves artistes del present

Als anys 1960, fotògrafs com Seydou Keita i Malick Sidibé o la revista sud-africana Drum van mostrar un continent més enllà de les guerres, les crisis i les catàstrofes. L’arquitectura produïda durant aquests primers anys d’independència també personifica el sorgiment d’una nova era de confiança de l’Àfrica en si mateixa que en gran part es va dissipar en les dècades següents. Aquests documents històrics s’emparellen al llarg de l’exposició amb les obres contemporànies; es mostra així com les joves generacions les han tingut sovint com a referència conscient i han creat un vincle amb el sentiment positiu d’aquesta època passada.

El making of de «Making Africa»

Un dels signes distintius de l’exposició és el seu propi procés de desenvolupament. Durant un període de recerca de dos anys, es van dur a terme nombroses trobades i entrevistes amb grups d’experts a les principals ciutats africanes, com Lagos, Dakar, Ciutat del Cap, el Caire i Nairobi. En aquestes sessions es van consultar uns 70 dissenyadors, artistes, investigadors, arquitectes, galeristes i curadors. En el procés es va recopilar un material de recerca primària sobre disseny africà únic, que recolza i enriqueix l’exposició i el catàleg que l’acompanya.

Amelie Klein, especialista en disseny contemporani del Vitra Design Museum, n’és la comissària i Okwui Enwezor, director de la Haus der Kunst de Munic i comissari de la 56a Biennal de Venècia (2015) , n’és el comissari consultor. L’exposició compta, a més, amb un comitè assessor integrat per nou experts de diferents ciutats del món, com Ciutat del Cap, Lagos, Dakar, Londres i  Nairobi, entre d’altres.

«Making Africa»  és una coproducció del Vitra Design Museum (on es va exposar del 14 de març al 13 setembre 2015) i el GuggenheimBilbao (on es va presentar del 30 d’octubre del 2015 al 21 de febrer del 2016), amb la col·laboració de la Kulturstiftung des Bundes i l’Art Mentor Foundation Lucerne.

23 març – 28 agost 2016

Bon plan, avui a les 19:30.

La carrera cinematogràfica de Gregory Peck (1916-2003) va gaudir d’una homogeneïtat força inusual al cinema americà, que de seguida el va adoptar com l’actor que personificava les principals virtuts americanes. El seu físic i la seva elegància sòbria van contribuir a aquesta idea, que l’actor va alimentar interpretant principalment homes d’acció turmentats i decidits a redimir-se fent el bé. No obstant la identificació que d’ell s’ha fet amb aquest tipus de rols, Peck també va fer incursions a altres gèneres i perfils de personatge, participant en comèdies i fent de dolent en alguns films.

La diversitat dels films que projectem a Centenari de Gregory Peck permet als espectadors formar-se una idea plural del que va representar com a actor i per a la història del cinema. El cicle s’inaugura dijous 17 de març, a les 20.00 h, amb The Big Country Horizontes de grandeza (1958), un espectacular western de William Wyler, amb el propi Peck de productor i una inoblidable banda sonora de Jerome Moross, que narra un enfrontament quasi shakespearià entre dues famílies -una pel·lícula que reposem el divendres 25 a les 17.00 h.

Dissabte 19, a les 20.30 h, el cicle continua amb la projecció d’A Conversation with Gregory Peck Una conversa amb Gregory Peck (1999), un documental sobre la seva vida privada que, a través d’intervencions de Martin Scorsese o Lauren Bacall, gravacions familiars i material d’arxiu, captura l’esperit genuí d’aquest mite del cinema que representa com ningú l’honor, la integritat personal i la dignitat.

L’únic premi Òscar que Peck va rebre com a actor –l’altre va ser en reconeixement a la seva tasca humanitària– va ser per la interpretació de l’heroi Atticus Finch a To Kill a Mockingbird Matar a un ruiseñor (1962), que projectem el dimarts 22 de març a les 20.00 h. A l’adaptació al cinema de Robert Mulligan de la premiada novel·la homònima de Harper Lee, morta el passat mes de febrer, Peck hi interpreta un advocat íntegre que defensa un home negre acusat de la violar una dona blanca a un poble del sud dels Estats Units.

Dimecres 23 i diumenge 27 de març, a les 21.30 h i 19.30 h, respectivament, projectem Yellow Sky (1948), un dels grans westerns de William A. Wellman, basat en una història de B.R. Burnett, amb un excel·lent repartiment que inclou Richard Widmark i Anne Baxter i una esplèndida fotografia obra de Joseph McDonald.

Les últimes sessions del cicle al març –dijous 24 i dissabte 26– estan protagonitzades per Designing WomanMi desconfiada esposa (1957), una comèdia de Vincente Minelli sobre la guerra de sexes -exemplificada en el matrimoni impossible entre una dissenyadora de moda i un periodista esportiu, interpretats per Peck i Lauren Bacall- que va obtenir l’Òscar al millor guió.

El mes d’abril, Centenari de Gregory Peck continua amb Moby Dick (1956), que projectem diumenge 3 i dissabte 9. En aquesta adaptació cinematogràfica magistral que John Huston fa de la novel·la homònima de Herman Melville, Peck interpreta el capità Ahab en la seva lluita obstinada per venjar-se de la balena que anys enrere li havia arrencat una cama.

A banda, canviant totalment de gènere i de perfil de personatge, divendres 8 i dissabte 16 d’abril, els espectadors tenen una cita amb el Peck més elegant a Roman Holiday Vacances a Roma (1953), l’obra de William Wyler en què l’actor interpreta un periodista nord-americà que acabarà enamorant-se de la protagonista de les seves exclusives, una múrria Audrey Hepburn amb qui passejarà en vespa per Roma deixant imatges que formen part de l’imaginari col·lectiu cinematogràfic.

Com hem dit, en algunes ocasions Peck també va interpretar  personatges dolents, com podrem comprovar diumenge 10 i  dimarts 12 d’abril a The Gunfighter El pistolero (1950), un western de Henry King en què el mite de Hollywood encarna un cèlebre pistoler que busca una vida més tranquil·la, però no pot deixar enrere els enemics que volen heretar la seva fama. Seguint amb els seus personatges més foscos, dijous 14 i diumenge 17 d’abril projectem The Boys from Brazil Els nens del Brasil (Franklin J. Schaffner, 1978). Aquí, un Peck ja veterà és un Josef Mengele refugiat, després de la caiguda del Tercer Reich, a un país sudamericà, indret des del qual continua desenvolupant experiments aberrants fins que el caçador de nazis interpretat per Laurence Olivier -inspirat en Simon Wiesenthal- el descobreix.

El cicle conclou, dimarts 19 i diumenge 24 d’abril, amb una sessió especial dedicada a Gentleman’s Agreement La barrera invisible (1947), d’Elia Kazan, guanyadora de l’Òscar a millor pel·lícula, millor director i actriu secundària (Celeste Holm), una pel·lícula que reflexiona sobre la importància de l’antisemitisme als Estats Units. Realitzat després de la Segona Guerra Mundial, amb aquest film Hollywood posa de relleu per primer cop l’existència dels jueus dins la població del país. Al fil d’aquest argument, el dia 19 acollirem la presentació, per part de Román Gubern, del llibre de Neal Gabler Un imperio propio. Cómo los judíos inventaron Hollywood (Editorial Confluencias, 2015), que compta amb una introducció i una edició a cura de Diego Moldes i un pròleg del mateix Gubern.

Amb aquest particular homenatge, la Filmoteca de Catalunya pretén recordar la trajectòria de Gregory Peck, un actor que va construir una carrera impecable i que ha gaudit, en vida i encara avui, de la veneració gairebé unànime de tants –i tantes– amants del cinema.

José Antonio Hernández-Díez (Caracas, Venezuela, 1964) despunta en la escena internacional cuando empieza a arraigar la idea del arte contemporáneo como un lenguaje global y se cuestiona el dominio de los artistas europeos y norteamericanos. Participa en importantes muestras como Aperto ’93: Emergency/Emergenza en la 45 Bienal de Venecia (1993), Beyond Borders, la primera Bienal de Gwangju (1995), y Cocido y crudo en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1994). Sus exposiciones incluyen fotografía, escultura, vídeo y dibujo; metafísica combinada con un humor adolescente; producciones de lujo junto a materiales «pobres» poco convencionales.

No temeré mal alguno presenta obras de finales de los ochenta y principios de los noventa, algunas de las cuales no se habían visto desde que se expusieron por primera vez, junto con un nuevo proyecto desarrollado específicamente para la ocasión. La presente exposición recupera los primeros trabajos experimentales en vídeo de Hernández-Díez, junto con otras obras tempranas realizadas con soporte de pantallas y vitrinas. Se incluyen, por ejemplo, tres piezas que se presentaron en su primera exposición monográfica, San Guinefort y otras devociones, que tuvo lugar en la Sala RG de Caracas entre julio y agosto de 1991 y que constituyó un auténtico hito. Esta exposición proclamaba lo que el artista calificó de «nueva iconografía cristiana» y ofrecía –en palabras de su colega Meyer Vaisman– «una visión tecnopop de los símbolos más venerados del catolicismo.

18 MAR. – 26 JUN. 2016 Convent dels Àngels

Comisarios: Latitudes (Max Andrews & Mariana Cánepa Luna)