Què més es pot dir de Stanley Kubrick? La seva mirada, primer fotogràfica, després darrere una càmera de cinema, va ser obsessivament perfecta, simètrica i creadora d’icones tan inesborrables com el monòlit de ‘2001: Una odissea de l’espai’ i el vestuari futurista de ‘La taronja mecànica’.

Amb motiu de la inauguració, al CCCB (24 d’octubre), de la seva exposició antològica, que per fi arriba a Barcelona, es revisan alguns dels títols més coneguts de la seva trajectòria, com Barry Lyndon, presentat per la seva filla. El documental Stanley Kubrick: A Life in Pictures, dirigit pel seu cunyat, retrata finalment la vida i l’obra d’un gegant incommensurable.

La Mercè 2018: Un tast del Festival MAC from Barcelona Cultura on Vimeo.

Nascuda com a Margarita Cansino, va ser Xavier Cugat qui va rebatejar l’actriu d’origen espanyol com a Rita Hayworth. Amb aquest nom va fer-se famosa, a partir dels anys 40, participant en nombrosos èxits de la indústria de Hollywood, des de musicals coreografiats per Stanley Donen i Gene Kelly a interpretacions a films de cineastes com Howard Hawks i Orson Welles, que a The Lady from Shangai va gosar tallar la melena pèl-roja i tenyir-la de ros per trencar la imatge de femme fatale que es va bastir gràcies a un guant i una bufetada. És justament aquesta escena del film Gilda, de Charles Vidor, la imatge amb la qual milers d’afeccionats al cinema d’arreu del món la recorden, mitificada com a una deesa encisadora i voluptuosa.

Gilda (Charles Vidor, 1946)Ella mateixa, però, va afirmar amb pesar que “Els homes se’n van al llit amb Gilda i es desperten amb mi”, una frase que roman com un record de la frustració d’una vida -i d’una trajectòria professional- marcada per un sistema patriarcal que la va modelar fins a convertir-la en una de les estrelles més elegantment rutilants del Hollywood, i en una de les sex-symbols per excel·lència del cinema de tots els temps.

El cicle que ara li dediquem serveix, entre d’altres coses, per desmentir aquesta imatge i demostrar que la Hayworth era molt més que una dona treient-se un guant amb enorme sensualitat. En realitat, Hayworth era, per exemple, una excel·lent ballarina, com es podrà copsar a Cover Girl, també de Charles Vidor, o a You Were Never Lovelier, de William A. Seiter. També va reivindicar-se com a intèrpret notable a films de culte com The Lady from Shangai, que va rodar amb un Orson Welles de qui acabava de divorciar-se, i va ser una dona de negocis força avesada que va crear la seva pròpia productora, la Beckworth Company, amb la qual va rodar alguns dels seus films -entre els quals, per exemple, Salomé.

La vida personal de l’actriu, però, va partir molts alts i baixos, i aviat la seva estrella rutilant va començar a apagar-se. Va seguir fent, ja més gran, alguns papers secundaris en pel·lícules com Separate Tables (Delbert Mann, 1958), però cap als 50 anys va començar a mostrar els primers signes d’Alzheimer i va anar retirant-se de les pantalles. FInalment, Rita Hayworth va morir a 68 anys. Roman a la memòria, però, la seva imatge d’icona del cinema d’uns anys daurats de la indústria de Hollywood.

Le Journal d’une femme de chambre / Diari d’una cambrera.
Les vivències d’una cambrera en una casa gran del nord de França centren un joc de força violència interna.

Buñuel i Jean-Claude Carrière en treuen suc, de l’obra d’Octave Mirbeau. A l’afeccionat li resta establir comparacions amb l’anterior —i extraordinària, per cert— adaptació feta per Jean Renoir a Hollywood. Jeanne Moreau va obtenir el premi a la millor actriu al festival de Karlovy Vary.

A la Filmoteca, fins a final de mes. “La dona és passional, l’actriu és apassionant. Generositat, ardor, complicitat, comprensió de la fragilitat humana, tot això es pot veure a la pantalla quan Jeanne Moreau actua”. Si François Truffaut definia amb aquests termes Jeanne Moreau, Orson Welles simplement deia d’ella que era “la millor actriu del món”.

Al seu torn, Moreau destacava de si mateixa “la capacitat d’anar canviant a mesura que el món ha anat canviant”. I, efectivament, després d’iniciar-se amb una formació clàssica en el teatre i el cinema es va erigir, de sobte, en el rostre icònic de la nova dona europea sorgida a principis dels seixanta.

Louis Malle, amb Ascenseur pour l’échafaud i Les amants, va ser el primer a explotar la sensualitat intel·lectual de l’actriu, i Truffaut la va consagrar com a musa de la Nouvelle Vague amb la història d’amor triangular de Jules et Jim, en què va oferir una interpretació tan insòlita com fresca de la dona alliberada. Aquesta imatge de modernitat també la van potenciar Antonioni, Brook, Losey, Demy, Buñuel, Kazan, Welles i Fassbinder, els quals es van sentir captivats per la veu greu, la manera de caminar, de cantar i de ballar d’una actriu conscient que al seu interior portava “el secret del moviment lunar, la feminitat del món”.