A La Filmoteca: «Jeff Bridges: Lebowski i altres grans instantànies»

imageUna de les grans passions de l’actor Jeff Bridges és la fotografia. Va construir la seva primera cambra fosca a l’institut i ha estat documentant les seves pel·lícules amb la càmera Widelux, amb pel·lícula de 35 mm en blanc i negre, des de mitjan anys setanta. Fa fotos dels actors, de l’equip tècnic i de les localitzacions i, un cop acabat el rodatge, les revela, les enganxa en àlbums fotogràfics i en regala una còpia a tothom que hi ha participat. “Fer fotos als rodatges mostra part de la màgia. Xafardejar des de darrere del teló és fascinant, però també soc ambivalent a l’hora de revelar massa. Sé que és impossible exposar la màgia real ja que la màgia real és massa profunda”, ha comentat Bridges respecte a aquesta passió que fa anys que conrea.

Diuen que els testos s’assemblen a les olles. Jeff Bridges ho confirma. Fill d’actor i d’actriu, ell també és actor. Casat des del 1977 amb la fotògrafa Susan Geston, també és fotògraf. Bon bevedor, també és viticultor. Protagonista de films inspirats en còmics, també és un bon dibuixant. Sovint li demanen que balli o canti i sí, sap cantar i ballar i ha enregistrat alguns discs. La seva mare, a més d’intèrpret, també era escriptora i Jeff Bridges és un excel·lent narrador. També.

 Germà de Beau i fill de Lloyd i Dorothy, amb dos anys el van posar ja davant les càmeres. Quan encara no havia fet els dotze, ja sortia sovint a la televisió. Feia de fill del seu pare. I ho era!

La seva carrera s’ha desenvolupat amb una gran naturalitat. Acabava de fer els vint quan va interpretar l’inoblidable Duane Jackson a The Last Picture Show. A Fat City era un perdedor nat, i directors com Cimino, Carpenter, Hackford o Lisberger van treure molt profit del seu físic. D’altres, com Mulligan, Kloves o Ashby, van aprofitar-ne el registre dramàtic, però han estat Gilliam, Mackenzie, Coen i Coppola els que hi han vist un talent real per a la comèdia.

En el Hollywood dels darrers quaranta anys, sovint han competit financers i directors, uns somniant grans èxits milionaris, els altres lluitant per fer-se reconèixer com a autors. No ha estat un bon lloc per a un nou Cary Grant o per a un nou Marlon Brando, ni tan sols per a un nou Robert Redford. Però Bridges hi ha sobreviscut. Ha envellit bé, amb sentit de l’humor i grandesa, capaç d’alternar bones operacions comercials amb films ambiciosos, sabent ser protagonista o trobar el just segon pla. Li va costar guanyar un Oscar, però ho va aconseguir produint-se a ell mateix a Crazy Heart. L’hauria pogut tenir als 22 anys i el va obtenir quan ja n’havia fet 60. És el problema de ser de la família, que tothom confia en tu i pensa que segur que ho faràs bé i ningú no se sorprèn quan, en efecte, ho fas bé.

A %d blogueros les gusta esto: