Després d’una llarga experiència teatral sobre els escenaris de Broadway, Sidney Lumet (Filadèlfia, 1924 – Nova York, 2011) es fogueja com a realitzador en la primera generació del mitjà televisiu, en el qual dirigeix en directe més de dues-centes emissions. Com a cineasta, aquest bagatge professional l’ajuda a aconseguir grans interpretacions (la llista d’estrelles que han treballat amb ell és impressionant) i a rodar ràpid (a “muntar amb la càmera”, en paraules de Bogdanovich), i es converteix en un valor segur de la indústria.

Des de 12 Angry Men (1957), el seu primer film, Lumet esdevé un director clau de la consciència lliberal de la societat nord-americana. Definit pel mateix Woody Allen com “el cineasta per excel·lència de Nova York”, és també un gran adaptador de textos i obres teatrals i un dels pares del cinema social urbà, mitjançant el qual dissecciona, amb mirada lúcida i coherent, la violència i la corrupció del sistema policial, judicial i polític del seu país.

Fins al 23 de Juliol.

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

“A les que estimen, crien, esperen,
cauen mil vegades i es tornen a aixecar.
Que es dobleguen però no sucumbeixen.
Conec les seves lluites,
comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries.
Cadascuna d’elles és una mica jo.”

Laetitia Colombani

Adictos sorgeix de la necessitat d’abordar una problemàtica que ens afecta a tots: fins a quin punt estem sotmesos a la tecnologia? Som realment lliures? Quin tipus de societat hem construït? Quin panorama ens planteja el futur més proper? Realment ens mereixem el qualificatiu d’“éssers humans”?
Aquestes qüestions, que estranyament avui es veuen plantejades sobre un escenari, han de confrontar-se amb el públic contemporani. La realitat d’Adictos és la de l’expansió progressiva de la desinformació. Una ficció amb uns personatges que manifesten inquietuds que ens pertoquen a tots, qüestionant paradigmes que, fins ara, hem assumit com vàlids i certs, però que poden amagar mentides que estiguin distorsionant les nostres vides. La transformació del personatge de l’Estela ve a ser una metàfora de la disposició de l’ésser humà per canviar d’actitud

.

Els autors reivindiquen a través d’aquest text la capacitat de reacció de l’ésser humà. El punt de rebel·lia que sempre és necessari perquè les coses evolucionin cap a una meta millor, cap a l’horitzó en el qual tots podem gaudir d’una vida tecnològicament sana i socialment lliure.

Juanma Gómez i Daniel Dicenta Herrera