L’art d’Henri Matisse reflecteix una concepció totalment innovadora del color, la reformulació crítica del quadre com a pura superfície pictòrica i també una idea d’estar «fora de lloc» tant emocionalment com políticament, és a dir: la seva manera d’expressar la ruptura amb les normes establertes i la cerca d’una nova forma de veure i representar el món.
Aquest recorregut presenta una àmplia selecció d’obres procedents majoritàriament del Centre Pompidou, on les peces de Matisse dialoguen amb les d’altres artistes contemporanis i posteriors als quals va influir. Es divideix en vuit àmbits que mostren la seva trajectòria i evolució, des dels fauves alemanys i els neoprimitivistes russos fins a la pintura estatunidenca a partir de la dècada de 1940.

FINS AL 16 AGOST 2026

Jean-Luc Godard (París, 1930 – Rolle, Suïssa, 2022) ocupa un lloc central a la història del cinema i als debats de l’art i del pensament visual contemporanis. Amb un catàleg d’almenys dues-centes peces fílmiques i de vídeo, a més d’abundants escrits, entrevistes i obres plàstiques, la seva producció és una de les més imponents i decisives dels darrers cent anys.

Godard ens ha mostrat que les imatges poden ser eines d’obertura i relació, de comparació i anàlisi; que les idees, en el cinema, funcionen millor com a punt d’arribada que de partida, i que les pel·lícules no haurien de convertir-se en canals per circular amb elles sinó en projeccions que permetin pensarles. Qualsevol pràctica o reflexió sobre la forma, usos i abast de les imatges avui ha de passar per ell.

D’entre els cineastes de la seva generació, segurament és el que va fixar-se en el passat recent amb més tenacitat. Els traumes de la Segona Guerra Mundial i dels camps d’extermini, la constatació d’una humanitat amenaçada a escala desconeguda per la violència bèl·lica, marquen la seva filmografia des del seu primer curtmetratge, Opération ‘béton’ (1954–55) a la seva última obra acabada en vida, Film annonce du film “Drôles de guerres” (1er tournage) (2022).

Quan va evocar el que li va suposar veure imatges de la guerra civil espanyola sobre una pantalla de cinema a la França de principi dels anys cinquanta, encara commocionada per l’horror de la dècada anterior i dessagnada per les guerres colonials, Godard va parlar d’una «fraternitat de les metàfores». En la seva concepció del paper que les imatges estan cridades a acomplir, aquestes es relacionen entre si com formes pensants i tenen la capacitat de rebel·lar-se contra l’opressió. «El text fa la llei. Avui no són, de cap manera, les imatges les que fan les lleis, se’ls pot posar qualsevol comentari: són dòcils, són amables […] És amb els discursos que els tirans continuen embrutint i servint-se de la gent».

D’aquí que sigui associant insòlitament fragments d’imatges i sons com es va proposar intervenir, gairebé sempre de manera polèmica, en els conflictes del seu temps: Algèria, Vietnam, Palestina, Iugoslàvia. «Una pel·lícula és un fusell teòric i un fusell és una pel·lícula pràctica. Afortunadament, no duc fusell perquè soc tan miop que dispararia als meus amics; amb una pel·lícula tinc la impressió de ser menys miop».

Insubmís en dos països per la seva doble negativa a servir l’exèrcit francès i fer el servei militar a Suïssa, conèixer només indirectament la guerra no li va impedir reflexionar-hi com segurament cap altre cineasta. La seva gran meditació sobre la història del segle XX i la capacitat historiogràfica de les pel·lícules, les Histoire(s) du cinéma (1987– 1998), planteja una equació les incògnites de la qual són la guerra i el cinema. Aquell treball monumental el va fer concloure que «des del punt de vista de la història de l’art, el segle XX és la guerra dels cent anys».

Fins al darrer moment, que cridava a «deixar de confiar en els milers de milions de diktats de l’alfabet i tornar la seva llibertat a les incessants metamorfosis i metàfores d’un llenguatge necessari i vertader», va considerar que la producció crítica de noves imatges exigia una refundació radical que, a falta d’un altre nom, va anomenar muntatge. «Una imatge, fins i tot una icona, no fa la guerra. És, abans que res, una relació cap a l’altre»
FINS AL 04.10.2026

Lluís Homar és Adrià, un mandatari, segons el text, tan savi i magnífic com cec i contradictori.

Basat en Mémoires d’Hadrien de Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano és un espectacle teatral que representa, alhora, una emocionant pel·lícula de romans i el relat íntim d’un home que dialoga amb la seva història, amb la Història. Un testimoni en primera persona de la vida de l’emperador romà nascut a Hispània.

Del 25 de març al 10 de maig de 2026

Ell (Imanol Arias) i Ella (María Barranco) són un matrimoni que fa molts anys que estan junts. La seva fórmula, imbatible: saber quan cal parlar i quan és millor callar. Però, què passaria si, per una vegada a la vida, es plantegessin dir-ho tot, absolutament tot?
Mejor no Decirlo és una comèdia deliciosa en què tots ens hi veurem reflectits. Sobretot aquells a qui no ens agrada que ens parlin quan estem interrompent.
Del 18 de març al 12 d’abril.

La mostra s’inspira en els retrats que el cineasta Johan van der Keuken va fer al seu grup d’amics quan tenia disset anys, l’any 1955. Les fotografies de Van der Keuken s’exposen per primer cop a Barcelona amb motiu de l’exposició i dialoguen amb les creacions que han fet els joves.

Durant dos anys, grups d’estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se. Aquest projecte europeu, impulsat per l’Associació A Bao A Qu, ha convidat els joves a fer fotografies, filmacions i escrits, amb l’acompanyament dels fotògrafs, artistes visuals, cineastes i dramaturgs Ingrid Ferrer, Tanit Plana, Mònica Roselló i Berta Vicente Salas, Xavi Bobés, Jaume Claret Muxart, Raquel Cors Munt, Pep Garrido, Mikel Gurrea, Martí Madaula, Sergi Portabella i Jaime Puertas Castillo. Els instituts catalans que han participat en el projecte són Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), Doctor Puigvert (Barcelona), Les Aimerigues (Terrassa), Angeleta Ferrer (Barcelona), Infanta Isabel d’Aragó (Barcelona) i Maria Espinalt (Barcelona).

La idea i el desenvolupament han anat a càrrec de Núria Aidelman, Laia Colell, Anna Fabra i Agnès Sebastià (A Bao A Qu).

Fins al 17 maig 2026.