CCCB: World Press Photo 2022 Mostra internacional de fotoperiodisme

Photographic Social Vision organitza per divuitena vegada l’exposició més reconeguda en l’àmbit del fotoperiodisme a escala mundial. La mostra reuneix les fotografies i les produccions multimèdia guanyadores dels concursos de fotografia i de narrativa digital World Press Photo.

L’exposició mostra treballs, majoritàriament inèdits al nostre país, escollits per la seva qualitat visual i que ofereixen diversos punts de vista sobre l’actualitat. Mirades múltiples i panoràmiques que conviden a la reflexió, especialment enriquida a les visites guiades.

La mostra reuneix les fotografies i les produccions multimèdia guanyadores del concurs World Press Photo 2022, incloent-hi totes les guanyadores regionals, de les quals el concurs destaca quatre guanyadores globals.

El concurs de fotoperiodisme més prestigiós del món aposta, a partir d’aquest any 2022, per un nou model territorial, dividint el món en sis regions per assegurar una major representació i diversitat d’autors i històries.

A més, en aquesta edició, s’han eliminat les limitacions temàtiques d’anteriors edicions i s’han creat noves categories centrades en el format: Fotografies Individuals, Reportatges Fotogràfics, Projectes de Llarga Durada i Format Obert.

Activitats paral·leles

La Fundació Photographic Social Vision millora l’experiència expositiva amb la proposta de visites comentades i altres activitats paral·leles per generar debat sobre el valor i els reptes del fotoperiodisme i aprofundir en les temàtiques dels projectes guanyadors.

Del 4 novembre a l’11 desembre de 2022.

De dimecres a diumenge, escudella i carn d’olla

Comencem la temporada d’escudella i carn d’olla aquesta setmana i fins que torni la calor! Recorda que també te la portem a casa!

Com deia Josep Pla…

En el curs de la meva vida he conegut, en l’espai de l’Europa occidental, cinc formes de bullit, totes pràcticament iguals, però d’una matisació tan diferent que no resisteixen la comparació. En el nostre país, el més gran bullit és la carn d’olla, el plat més tradicional, arcaic i habitual que pot presentar. En els presents moments, potser, l’afirmació no és ben bé exacta. Sigui com sigui, jo n’he menjada des de la infància, i, per tant, he estat criat en la cuina tradicional. Llavors, l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical.

Amb la carn d’olla ha passat, aquests últims anys, una cosa fantàstica. Abans de l’última guerra civil, fou el plat accessible per definició, fins al punt que el menjà tota la població del país, amb aquell sentit de l’estalvi i de l’equilibri social que sempre ens caracteritzà. Després d’aquella guerra es convertí en una de les combinacions culinàries més difícils que es podien fer –s’entén, en igualtat de circumstàncies– i hagué d’ésser, en bona part, abandonada o reduïda a tan poca cosa, a una barreja tan precària, que quan hom sent contar avui, amb detall, les carns d’olla que menjaren el general Savalls i el seu Estat Major, en una o altra masia de Collsacabra a l’època de la segona guerra carlina, queda veient visions i totalment desarmat. Sí. Hi ha hagut molts de canvis. De vegades sembla, però, que anem molt endavant perquè els motors d’explosió fan tanta fressa. En altres moments sembla que retrocedim d’una manera clara.

He esperat durant molts anys que els economistes diguessin alguna cosa sobre tot això tan estrany que ha passat en l’alimentació, però els economistes no han dit res clar, per ara. El que l’experiència sembla demostrar és que, en una situació com aquesta, la vida dels pobres és cada dia més cara i la dels rics –sempre, s’entén, en el terreny de la relativitat d’una i altra banda– és cada dia més barata.

No és necessari, em sembla, de descriure la carn d’olla catalana. El lector sap perfectament de què es tracta. És un plat la difusió del qual havia estat tan vasta, que ha perdut totalment la solemnitat. El nostre bullit conté, però, un element d’originalitat que no es troba en els altres. La pilota conté una sèrie d’elements picats i posteriorment consolidats d’una manera real però lleugerament flàccida. La pilota no té la forma de la pilota corrent, vull dir rodona; més aviat té una forma tubular allargada. La pilota agrada a la ciutadania. És un element que dóna facilitats a la dent, i això és sempre apreciat. Hi posem una mica de tot, però sense que res predomini massa. Per exemple: en el cocido castellà, hi posen molts cigrons, la seva presència hi és considerable. En la nostra carn d’olla, aquest nombre no és excessiu: és equilibrat. Cada país aprofita el que té per a realçar-ho. Les persones que busquin el cèlebre i anomenat seny català faran segurament el viatge en va. És en la cuina que aquesta tendència s’ha imposat d’una manera vista. «En la cuina –solia dir la meva mare–, s’hi ha de posar de tot…, però poc!»

Tota la resta és bastant igual: la gallina, els menuts del pollastre (el fetge i el pedrer), la vedella, la cansalada, que no ha d’ésser mai rància. I la botifarra negra o clara, és clar, perquè és el país ideal de les botifarres. I les patates, la col, les pastanagues, els cigrons i quatre mongetes seques. Tot plegat constitueix un petit món molt apreciable. Ara, quan es comparen les carns d’olla que es mengen avui amb les que presentaren les grans masies del segle passat, especialitzades en la possessió de tants porcs a la sal o per matar, amb les orelles, cues, els morros, peus i magres corresponents, és possible de fer-se una mica de càrrec de com tot s’ha anat aprimant.

El pot-au-feu francès, a part les diferències que proposen els llegums del país veí, presenta una novetat: que és la presència del bou en el plat. Nosaltres tenim una cuina sense bou, i, d’això, se’n ressent la carn d’olla d’una manera molt acusada. Formem part d’un món d’ànimes pàl·lides, més aviat donades a cantar que a raonar, i de cossos o massa grassos o massa esprimatxats –sense que això vulgui dir que no hi hagi dones d’una gran bellesa. Ens falta el bou –el clima, la pluja, els prats- per a arribar a obtenir aquell punt de corpulència desitjat. Si arribàvem a tenir el clima adequat a l’alimentació normal de l’ésser humà, potser seríem més plàcids, més comprensius i més tolerants. Passem amb massa facilitat de la indiferència eviterna a l’arrauxament momentani. Estem massa dominats pels nervis, per la impressionabilitat, sovint gratuïta, per l’angoixa que produeix el buit de l’estómac quan s’ha menjat d’una manera extravagant. Trenta dies més de pluja l’any i el país seria molt mes agradable.

La potée flamande –que és el quart bullit a què feia referència– tendeix a una simplificació molt més visible i acusada: el bou, la vedella –res d’animals de corral– i els llegums del nord, que potser no són tan abundants com les dels països assolellats i menys abundants que a França, però fàcilment importables. Tot plegat fa un plat important que se sol acompanyar de mostassa i, naturalment, amb la cervesa, perquè el vi és no solament molt car, sinó que no té l’acceptació general en els gustos del paladar i del cor humà.

[…]

[ El que hem menjat ]

Bruce Conner, Llum a la foscor. Fundació Antoni Tàpies

Bruce Conner (McPherson, Kansas, 1933 – San Francisco, 2008) és una figura llegendària tant per la seva visió crítica de la història de l’art com per la reputació de ser el pare del videoclip. És un dels artistes més destacats de la segona meitat del segle xx, i fins i tot se l’ha aclamat com a “artista d’artistes”. La seva és una obra política i subversiva que s’expressa en diferents mitjans, fet que el converteix en un artista transversal capaç de transitar per l’assemblage, el dibuix, la pintura, el collage, la fotografia i el cinema.

Molts dels seus primers collages, assemblages i instal·lacions estan fets amb materials efímers de poca qualitat, com ara niló, cera o teles desgastades, i, per tant, són massa fràgils per ser exposats, amb molt poques excepcions. Els elements definidors de la postura anàrquica de Conner eren la ironia càustica, una dedicació il·limitada i la insistència a allunyar-se sempre tant com pogués del mercat de l’art.

Aquesta exposició presenta nou obres a tall de selecció representativa del cinema experimental de Conner. Entre elles hi ha CROSSROAD (Cruïlles) (1976), que incorpora metratge dels primers tests atòmics submarins fets pels Estats Units a l’atol de Bikini, una cinta de 36 minuts sobre l’horror i la sublimitat d’aquest esdeveniment apocalíptic.

Light out of Darkness (Llum de la foscor) fa referència al projecte d’exposició individual del mateix títol que Conner va elaborar durant els anys vuitanta per al University Art Musem de Berkeley, Califòrnia. Un dels impediments principals que van evitar que es dugués a terme va ser la negativa de Conner a cedir en la seva relació amb les institucions, que imposaven unes normes als artistes que ell considerava inacceptables. El títol, Light out of Darkness, posa èmfasi en el caràcter experimental de la producció fílmica de Conner, que sobretot en la fase primerenca sembla una exploració brillant de les possibilitats perceptives de l’espectador. El dualisme simbòlic de la llum i la foscor evoca la tendència de l’artista a pensar en oposats i metàfores, i també el seu misticisme.

Bruce Conner (McPherson, Kansas, 1933 – San Francisco, 2008) és una figura llegendària tant per la seva visió crítica de la història de l’art com per la reputació de ser el pare del videoclip. És un dels artistes més destacats de la segona meitat del segle xx, i fins i tot se l’ha aclamat com a “artista d’artistes”. La seva és una obra política i subversiva que s’expressa en diferents mitjans, fet que el converteix en un artista transversal capaç de transitar per l’assemblage, el dibuix, la pintura, el collage, la fotografia i el cinema.

Molts dels seus primers collages, assemblages i instal·lacions estan fets amb materials efímers de poca qualitat, com ara niló, cera o teles desgastades, i, per tant, són massa fràgils per ser exposats, amb molt poques excepcions. Els elements definidors de la postura anàrquica de Conner eren la ironia càustica, una dedicació il·limitada i la insistència a allunyar-se sempre tant com pogués del mercat de l’art.

Aquesta exposició presenta nou obres a tall de selecció representativa del cinema experimental de Conner. Entre elles hi ha CROSSROAD (Cruïlles) (1976), que incorpora metratge dels primers tests atòmics submarins fets pels Estats Units a l’atol de Bikini, una cinta de 36 minuts sobre l’horror i la sublimitat d’aquest esdeveniment apocalíptic.

Light out of Darkness (Llum de la foscor) fa referència al projecte d’exposició individual del mateix títol que Conner va elaborar durant els anys vuitanta per al University Art Musem de Berkeley, Califòrnia. Un dels impediments principals que van evitar que es dugués a terme va ser la negativa de Conner a cedir en la seva relació amb les institucions, que imposaven unes normes als artistes que ell considerava inacceptables. El títol, Light out of Darkness, posa èmfasi en el caràcter experimental de la producció fílmica de Conner, que sobretot en la fase primerenca sembla una exploració brillant de les possibilitats perceptives de l’espectador. El dualisme simbòlic de la llum i la foscor evoca la tendència de l’artista a pensar en oposats i metàfores, i també el seu misticisme.

L’exposició s’ha realitzat en col·laboració amb el Museum Tinguely de Basilea.

L’exposició s’ha realitzat en col·laboració amb el Museum Tinguely de Basilea.

AL TEATRE GOYA: TORNA LA TRENA fins al 17 de març de 2024

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

“A les que estimen, crien, esperen,
cauen mil vegades i es tornen a aixecar.
Que es dobleguen però no sucumbeixen.
Conec les seves lluites,
comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries.
Cadascuna d’elles és una mica jo.”

Laetitia Colombani

AL TEATRE GOYA: LA TRENA

Aquesta és la història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

“A les que estimen, crien, esperen,
cauen mil vegades i es tornen a aixecar.
Que es dobleguen però no sucumbeixen.
Conec les seves lluites,
comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries.
Cadascuna d’elles és una mica jo.”

Laetitia Colombani

agosto 2026
L M X J V S D
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

archives

  • 2026 (39)
  • 2025 (47)
  • 2024 (37)
  • 2023 (46)
  • 2022 (10)
  • 2021 (6)
  • 2020 (33)
  • 2019 (43)
  • 2018 (46)
  • 2017 (55)
  • 2016 (73)
  • 2015 (66)
  • 2014 (41)
  • 2013 (2)
  • 2011 (2)

Horaris

DILLUNS – DIJOUS
Cuina: 13:00 pm – 15:30 pm (Tancament de sala 17:00)
Cuina: 19:30 pm – 22:00 pm (Tancament de sala 23:45)

DIVENDRES I DISSABTES
Cuina: 13:00 pm – 15:30 pm (Tancament de sala 17:00)
Cuina: 19:30 pm – 22:30 pm (Tancament de sala 24:00)

DIUMENGE I FESTIUS
Cuina: 13:00 pm – 15:30 pm (Tancament de sala 17:00)

Tancat per vacances i manteniment
Del 16 al 30 d'agost.
Tornem el dilluns 31 d’agost.

Contacte

Telèfon de contacte: 933 012 939

Telèfon de reserves: 933 024 186

reserves@restaurantestevet.com

Per a reserves d’una sola persona, si us plau, contacteu per telèfon o correu electrònic.

FAQ: Preguntes Freqüents 

Localització

RESTAURANT CA L'ESTEVET
Valldonzella, 46
08001 Barcelona

Veure a Google Maps

Treballa amb nosaltres