L’ou com balla ens ensenya la màgia de la senzillesa. Aquesta manifestació, pròpia de la festa del Corpus barceloní, ha esdevingut amb el pas dels anys un símbol de la identitat festiva de la ciutat.

Els elements de l’ou com balla són l’ou, l’aigua i l’abundor de flors, tots tres amb interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l’estació primaveral en plena vitalitat. Popularment, l’ou com balla representa la Sagrada Forma dins una rica custòdia ornada amb pedres precioses.

És difícil de precisar-ne l’origen. Sembla que ja hi era l’any 1440, i això es dedueix d’una anotació dels llibres de contes de l’obreria de la seu. Segons aquesta anotació, el claustre de la Catedral de Barcelona va rebre l’encàrrec d’arranjar la capella per la diada de Corpus i, a més, s’hi registra el cost d’una partida d’ous per al brollador.

A l’hora de cercar-ne l’origen, també hem de tenir presents les similituds entre l’ou com balla i els jocs d’aigua que feien els musulmans en els brolladors dels patis interiors. Un d’aquests jocs consisteix justament a fer gronxar una piloteta sobre el raig d’aigua d’una font.

El brollador del claustre de la Catedral de Barcelona i la Casa de l’Ardiaca són els indrets tradicionals on trobarem l’ou com balla. Actualment es pot veure en més patis d’edificis històrics i singulars de Barcelona. Aquest impuls de la diada de Corpus com a festa ciutadana ens posa a l’abast un seguit d’ous balladors que ens conviden a sortir al carrer i a passejar pels racons més bells de la ciutat. La passejada de la diada de Corpus ens permet d’endinsar-nos en patis d’encís: el Museu Frederic Marès, l’Acadèmia de les Bones Lletres, el Palau del Lloctinent o l’Ateneu Barcelonès, per exemple. Ah, i no ens descuidem l’ou com balla del claustre de la parròquia de la Concepció, que, encara que resti apartat d’aquest itinerari pels carrerons de la Barcelona Vella, hi balla des de fa molts Corpus.

El MACBA presenta aquesta coproducció entre CA2M, Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunidad de Madrid, i ARTIUM, Centro Vasco de Arte Contemporáneo, a Vitòria, comissariada per David G. Torres i en la qual participen més de cinquanta artistes, nacionals i internacionals. És un recorregut per la influència del punk en l’art actual i es fa ressò de la importància de la seva presència com a actitud i com a referent entre molts creadors. Hi són presents instal·lacions, rastres documentals, múltiples, fotografies, vídeos i pintura; a més, inclou una secció documental sobre els orígens del punk i els seus rastres fins a l’actualitat.

Algunes de les temàtiques són el soroll, la negació, la violència, el nihilisme o la sexualitat. La insatisfacció, l’inconformisme, la pèrdua de fe en el progrés o la crítica ferotge a les icones del sistema econòmic i social apareixen en l’obra d’aquests creadors.

El punk va sorgir a Londres i Nova York entre 1976 i 1978 com una explosió de malestar i descontentament envers una situació sense futur que de seguida va quallar i es va estendre geogràficament. Una ràbia que encara ressona avui. El periodista i crític musical Greil Marcus va esbossar per primer cop el 1989, a Lipstick Traces. A Secret History of the Twentieth Century (traduït al castellà: Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX), un recorregut pels antecedents del moviment, remuntant-se al dadaisme i el situacionisme. L’exposició pren com a referència aquest llibre i fa el mateix exercici a la inversa: és un exercici prospectiu que busca els rastres del punk en els artistes actuals.

En aquesta exposició, el punk apareix com una referència explícita en molts artistes; en els usos d’elements com el soroll, la tipografia de retalls, l’antidisseny i el feísmo; o amb la inclusió de referències musicals explícites a grups musicals. Però també es mostra el rastre del punk com a actitud: la negació, l’oposició i la destrucció; el fes-ho tu mateix; l’al·lusió a la por i el terror en una societat que aliena individus; la mateixa alienació que provoca estats psicòtics; la valoració del que surt de la norma; el nihilisme; la crítica al sistema econòmic i l’anarquia; o la reivindicació de la pròpia llibertat sexual, del cos com a lloc de batalla.

Comissari: David G. Torres

Barcelona Poesia és l’ocasió de reunir la força poètica que dia rere dia neix, es reprodueix i no mor mai ni a la ciutat de Barcelona ni a la resta dels territoris de parla catalana. L’esdeveniment poètic més important de l’any a Barcelona no deixa de cremar aquest 2016 gràcies a la feina feta en divuit edicions anteriors. En aquesta nova edició de Barcelona Poesia hem volgut convertir les tardes en l’hora bruixa que reuneixi aquesta força poètica en un verger de paraules. Durant els dies centrals d’aquesta setmana, en un entorn únic, s’escoltaran dalt de l’escenari alguns dels millors versos de la poesia catalana, però també es podran trobar els millors llibres de poesia, tant els més vistos a les prestatgeries, com la resta de joies que hi arriben a comptagotes. Descobertes de noves veus poètiques, traduccions de clàssics, novetats d’autors consolidats, versos que esperen els lectors… I als vespres, la poesia es manté incombustible, seguim amb els millors versos, amb els millors poetes, amb les millors posades en escena i amb els homenatges a autors que ja no hi són, però que volem tornar a escoltar i dels qui ens agradaria saber més a través dels qui els van conèixer.