El 22 d’agost de 1979, l’editorial del diari El País titulat «La reforma, la ruptura i els símbols» reflexionava sobre els primers anys després de la dictadura i el trànsit «pacífic i gradual» cap a una monarquia parlamentària, conduït per «polítics professionals de l’anterior sistema, que van adquirir les seves destreses i capacitats servint pragmàticament un poder que negava, en la teoria i en la pràctica, les llibertats i drets de la nostra actual democràcia constitucional». Sobre el preu «moral i pecuniari» que aquest procés va haver de pagar, la carcassa institucional damunt la qual es va sustentar encara cueja i encara avui dia és difícil, fins i tot molest en alguns sectors, reivindicar el dret a la restitució de la memòria històrica i fins i tot parlar dels costos i els problemes que va plantejar al país la transició.
El relat oficial dels anys vuitanta va advocar per una instauració de la democràcia que prioritzava la necessitat per damunt de la raó, i que va consolidar una mirada que privilegiava el futur abans que l’anàlisi del passat recent. La construcció oficial del país va obviar precisament qualsevol consideració crítica sobre aquesta filiació amb el poder franquista i es va projectar més en l’oblit i la desmemòria. Els partits polítics van utilitzar la cultura com una forma de mediació de gran potencial. La cultura entesa com a acte celebratori, festiu, que trobaria els millors exemples en la movida madrilenya i la gallega, no era sinó una forma instrumentalitzada que oferia la imatge d’un país amb una joventut activa, dinàmica, a la moda; d’un país que havia superat una etapa grisa i que mirava el futur amb propostes creatives, amb una aparent energia renovadora. Es va estructurar una narrativa oficial amb aires de circ mediàtic. Si fins aleshores el país s’havia caracteritzat per la manca d’institucions culturals que promoguessin l’art i la creació contemporània, ara s’intentava compensar aquest buit a través de beques per a la creació, espais per a l’art jove, un equipament de gran envergadura com el MNCARS, la creació de la fira d’art ARCO, festivals i tota mena d’esdeveniments. A Barcelona, aquest moment va prefigurar la transformació urbanística de la ciutat a partir de la seva proclamació com a seu dels Jocs Olímpics de 1992, i es va recuperar la idea de crear el museu d’art contemporani amb la constitució del Consorci format per l’Ajuntament, la Generalitat i la Fundació MACBA.
Aquest projecte s’articula entre 1977 i 1992 i aborda una sèrie d’esdeveniments històrics d’ordre social i polític, alhora que presenta el treball d’alguns grups, activistes culturals i artistes que dissenteixen d’aquests corrents generalitzats i que entronquen amb unes actituds que, a la dècada anterior, havien constituït les línies de refutació, ironia i qüestionament polític. Si als anys setanta l’underground s’havia mogut en els marges de la clandestinitat i la censura, als vuitanta l’escena underground es mou en la reformulació crítica de les pròpies pràctiques culturals. A través de publicacions, revistes, còmics, exercicis antiartístics, etc., posen un accent àcid a la imatge de regeneració democràtica del país, qüestionen la voluntat dels partits polítics de «passar pàgina» i oblidar el període anterior a la dictadura, sense el necessari procés d’anàlisi de les responsabilitats polítiques i les conseqüències socials.
El projecte pretén recuperar l’experiència i la memòria d’aquest període, des de la perspectiva del context actual, a partir d’alguns dels relats possibles: «La memòria oblidada», sobre l’antihistòria, la contrainformació i l’oblit del passat recent; «Els angles cecs», dels grups autònoms a la institucionalització democràtica; «De la granota blava al coll blanc», de la desarticulació dels moviments obrers a la reconversió industrial; «Al barri dels meus somnis», des de l’urbanisme ferotge fins als grans esdeveniments de celebració; «Els bells vençuts», sobre la droga com a opció personal i les estratègies de desactivació per part del poder; «Les lletres arravatades», la contracultura versus la institució art; «L’estat gasós», sobre l’escapisme com a arma, el món imaginat.
L’exposició presenta films, documentals, programes de televisió, revistes d’opinió, còmics, fanzines i treballs artístics, entre d’altres, entrecreuant l’estètica, la política i el contingut social, per intentar aproximar-se a alguns dels relats d’un moment fascinant de la nostra història recent i la nostra pròpia actualitat. S’hi inclouen treballs i materials de Video-Nou, Isidoro Valcárcel Medina, Pere Portabella, els germans Bartolomé, Tino Calabuig, Antón Patiño, Joaquim Cerdà, Taller Llunàtic, Lluís Juncosa, Rogelio López Cuenca, Manolo Laguillo, Preiswert, Agustín Parejo School, Miguel Benlloch, Zush i Vagina Dentata Organ/Jordi Valls, entre d’altres.
Avui no és un bon dia per a la protagonista de M.A.R.I.L.U.L.A. De fet, fa dies que no està gaire bé. Asseguda a la seva taula de treball mentre espera sense massa ganes l’arribada del seu amant ocasional, escolta música, es formula els perquès del seu desencís, busca sortides a la seva situació, ens explica la seva visió del món… Hi ha tantes preguntes sense resposta? Tant de bo existís una pastilla que ho arreglés tot! M.A.R.I.L.U.L.A., UNA COMÈDIA EXISTENCIALISTA.