«Eu era gases puro, ar, espaço vazio, tempo» (Jo era pur gas, aire, espai buit, temps). Aquest vers de la poeta brasilera Stella do Patrocínio encapsula els conceptes d’impermanència i transitorietat que fonamenten la pràctica artística de Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977).

A partir de la biologia i els nous discursos antropològics com a marcs conceptuals, Steegmann Mangrané proposa una visió del món holística, en la qual no hi ha distinció entre els humans i el seu entorn i on les relacions entre tots els elements es troben en un flux constant. La seva obra qüestiona els dualismes colonials com, per exemple, entre cultura i natura, subjecte i objecte, realitat i somni, alhora que incorpora la subjectivitat i l’agència social dels no humans i dels elements inanimats.

Per a Steegmann Mangrané, que ha viscut dues dècades a Rio de Janeiro, la selva tropical no és només un lloc, sinó un ésser viu que encarna les complexitats del món contemporani, ja siguin mediambientals, polítiques o socials, i serveix de metàfora del delicat equilibri i la interconnectivitat de totes les coses. El canvi climàtic ens recorda que tots formem part del mateix organisme, i que estem entreteixits dins d’una complexa xarxa de relacions de transformació mútua.

El treball de Steegmann Mangrané també té una forta influència dels creadors neoconcrets brasilers. Com ells, l’artista considera la implicació sensorial com una via d’accés democràtica i sociopolítica a l’obra d’art, que dissol les fronteres que intenten compartimentar la nostra experiència del món i transforma l’exposició d’un objecte inanimat per ser vist en una entitat en canvi constant per ser experimentada amb el nostre cos i amb tot els sentits.

Una fulla al lloc de l’ull aplega obres realitzades al llarg de vint-i-cinc anys i construeix una coreografia entre l’espai, la llum, els objectes i les persones. Explorant les intricades connexions entre matèria viva i matèria inerta, l’exposició esdevé un lloc que ens convida a implicar-nos-hi físicament, sensorialment i intel·lectualment, i a reconfigurar la nostra relació amb la natura.

Fins al 20 de maig de 2024
Comissariada per Hiuwai Chu i João Laia

En un plató de televisió s’hi grava una sèrie sobre la figura de Jaume I el Conqueridor. És una producció audiovisual per a una de les grans plataformes però el rodatge es troba en un punt mort: l’actor que encarna Jaume I, tot i haver-se documentat exhaustivament, no se’n surt, no troba el personatge, no aconsegueix una interpretació versemblant del monarca.

Els productors es posen nerviosos: han invertit molts diners en el projecte i el protagonista els està fallant. Què passaria si de sobte aparegués el mateix Jaume I amb la intenció d’explicar la seva versió de la història?

Conqueridors és una comèdia èpica sobre l’afany de conquesta que tots portem a dins, una ocasió única per colar-se a un plató i descobrir tots els secrets que es couen en un rodatge televisiu.

DEL 17 DE NOVEMBRE DE 2023 AL 7 DE GENER DE 2024.

Fins el 17 de decembre.

L’exposició Miró-Picasso és un projecte conjunt i únic del Museu Picasso de Barcelona i de la Fundació Joan Miró que tindrà lloc de manera simultània a les dues institucions, entre el 20 d’octubre de 2023 i el 25 de febrer de 2024. Joan Miró i Pablo Picasso, que van mantenir una estreta amistat durant més de cinquanta anys, van triar Barcelona per llegar-hi la seva obra en forma de centres d’art monogràfics. 

L’exposició s’organitza al voltant de sis grans eixos cronològics i temàtics i aplegarà un conjunt de més de 250 obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu del món amb l’objectiu de mostrar, un al costat de l’altre, dos artistes que van transformar amb veu pròpia i una intensitat plàstica sense precedents l’art del segle XX. Des de la trobada el 1917 a Barcelona fins als darrers projectes monumentals, passant per l’episodi del Pavelló de la República Espanyola a París el 1937 o l’interès per la tècnica ancestral de la ceràmica, el visitant descobrirà també com aquests dos artistes i amics van compartir molts moments transcendents de les seves carreres.

Pablo Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, França, 1973) i Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) es van conèixer a París el 1920 quan un encara jove Miró de 27 anys, visitava l’estudi que tenia Picasso en la rue La Boétie de París. Malgrat la seva diferència d’edat, els separaven dotze anys, i de tenir personalitats contraposades, Picasso era extravertit, orgullós i de fort caràcter, en canvi Miró, era tímid, callat i home d’una sola dona, s’iniciaria una amistat assídua i professional que duraria fins a la mort del malagueny. En paraules de Joan Punyet << Els vincles que els unien anaven molt més enllà del que podien simplement aparentar. L’aspecte humà era capital, mantenint un compromís polític, social i cultural que els va acompanyar sempre >>.

Miró-Picasso s’emmarca dins dels actes de la «Celebració Picasso 1973-2023», que comprèn un total de 50 exposicions dedicades a Picasso que tindran lloc arreu del món entre la tardor de 2022 i la primavera de 2024.