Cultura

A la Filmoteca. Centenari de United Artists: els anys Chaplin-Pickford

“Els llunàtics s’han fet càrrec del manicomi”, va dir el president de Metro Pictures, Richard A. Rowland, quan es va assabentar, ara fa cent anys, que el còmic Charles Chaplin, l’actriu Mary Pickford, l’actor Douglas Fairbanks i el cineasta David W. Griffith, considerat el pare del cinema clàssic, havien creat la United Artists.

En una època en què els empresaris pagaven sous injustos mesurats per metratge de pel·lícula rodada, els quatre noms més grans de la indústria del cinema —tots ells pioners de l’star system— es van unir per canviar les regles del joc creant aquesta companyia cinematogràfica amb la voluntat de privilegiar els creadors, atorgant-los un dret inèdit de control artístic i comercial. D’aquesta manera es va encetar una nova era en el cinema en la qual l’entreteniment sofisticat i elaborat dels espectadors es va igualar a l’interès pel rendiment pecuniari. Després de distribuir les produccions dels seus fundadors i d’altres noms com el de Rudolph Valentino o Gloria Swanson, la major, amb el temps, va trobar dificultats financeres i d’altra índole que van propiciar que l’estudi anés passant de mans fins a integrar-se a l’MGM. Això no obstant, pel camí ens ha deixat un niu de títols mítics del setè art.

Data: 02/04/201931/05/2019

CosmoCaixa. Tintín i la lluna.

El 2019 se celebra el 50è aniversari de l’arribada a l’ésser humà a la Lluna. Malgrat això, el cèlebre personatge Tintín, gràcies al seu autor, Hergé, va tenir la sort de començar el seu viatge al satèl·lit l’any 1950, en el còmic Objectiu: la Lluna, per trepitjar-la dos anys després, el 1952, a Hem caminat damunt la Lluna. El personatge de còmic s’avançava així ni més ni menys que 17 anys a l’astronauta Neil Armstrong i al seu company Edwin Eugene Aldrin, dit «Buzz», que ho va fer en segon lloc.

FINS AL 26 DE MAIG DE 2019

Cicle de Terry Gilliam a La Filmoteca

Terry Gilliam, a banda de ser l’únic nord-americà dels Monty Python, és un cineasta únic amb un llenguatge i un mon propi identificable. Un cineasta d’extrems, d’obsessions i on la bogeria té un pes pesant en la seva filmografia (des del baró Munchausen fins al Quixot). En cadascun dels seus films, Terry Gilliam traspassa el mirall d’Alícia per explorar la relació entre realitat i fantasia oferint-nos una visió única i pertorbadora del món, amb personatges extravagants que s’endinsen en la part més fosca i descoratjadora de la humanitat. Cineasta de l’excés i d’idees barroques, és un visionari quixotesc que no dubta a barallar-se amb la malastrugança i altres molins de vent per dur a terme els seus projectes ambiciosos, fet pel qual és considerat un enfant terrible a Hollywood.

Antic membre del grup còmic Monty Python, és un home orquestra del cinema que també destaca en les facetes d’il·lustrador, animador, guionista i actor. Un somniador rebel que desafia la imaginació a partir de la fascinació pel desconegut, la preocupació per la llibertat individual, el compromís ideològic i la creació d’universos màgics i exuberants poblats per criatures grotesques on, sobretot, mai no falta l’humor.
Data: 12/03/2019 – 12/04/2019

Teatre Goya. L’ÚLTIM ACTE.

Un reconegut actor teatral es desperta sol als camerinos d´un teatre de províncies de la seva ciutat natal, on la nit anterior ha rebut un homenatge per la seva llarga i exitosa carrera. Encara sota els efectes de l’alcohol i de les emocions contrastades, sol, perdut, desorientat i abandonat per l’oblit dels seus “homenatjadors”, en el teatre buit, tancat i a les fosques, reflexiona sobre el significat de la seva vida, de la seva professió, de la relació amb el públic, i del preu tan alt que ha hagut de pagar, que l’ha abocat a una vellesa en soledat.
De la mà de tres «esperits» femenins, iniciarà un singular viatge per diferents moments del seu passat als escenaris i s’enfrontarà amb la seva pròpia crisi existencial.

Del 12 de febrer al 24 de març de 2019

A La Filmoteca: «Jeff Bridges: Lebowski i altres grans instantànies»

imageUna de les grans passions de l’actor Jeff Bridges és la fotografia. Va construir la seva primera cambra fosca a l’institut i ha estat documentant les seves pel·lícules amb la càmera Widelux, amb pel·lícula de 35 mm en blanc i negre, des de mitjan anys setanta. Fa fotos dels actors, de l’equip tècnic i de les localitzacions i, un cop acabat el rodatge, les revela, les enganxa en àlbums fotogràfics i en regala una còpia a tothom que hi ha participat. “Fer fotos als rodatges mostra part de la màgia. Xafardejar des de darrere del teló és fascinant, però també soc ambivalent a l’hora de revelar massa. Sé que és impossible exposar la màgia real ja que la màgia real és massa profunda”, ha comentat Bridges respecte a aquesta passió que fa anys que conrea.

Diuen que els testos s’assemblen a les olles. Jeff Bridges ho confirma. Fill d’actor i d’actriu, ell també és actor. Casat des del 1977 amb la fotògrafa Susan Geston, també és fotògraf. Bon bevedor, també és viticultor. Protagonista de films inspirats en còmics, també és un bon dibuixant. Sovint li demanen que balli o canti i sí, sap cantar i ballar i ha enregistrat alguns discs. La seva mare, a més d’intèrpret, també era escriptora i Jeff Bridges és un excel·lent narrador. També.

 Germà de Beau i fill de Lloyd i Dorothy, amb dos anys el van posar ja davant les càmeres. Quan encara no havia fet els dotze, ja sortia sovint a la televisió. Feia de fill del seu pare. I ho era!

La seva carrera s’ha desenvolupat amb una gran naturalitat. Acabava de fer els vint quan va interpretar l’inoblidable Duane Jackson a The Last Picture Show. A Fat City era un perdedor nat, i directors com Cimino, Carpenter, Hackford o Lisberger van treure molt profit del seu físic. D’altres, com Mulligan, Kloves o Ashby, van aprofitar-ne el registre dramàtic, però han estat Gilliam, Mackenzie, Coen i Coppola els que hi han vist un talent real per a la comèdia.

En el Hollywood dels darrers quaranta anys, sovint han competit financers i directors, uns somniant grans èxits milionaris, els altres lluitant per fer-se reconèixer com a autors. No ha estat un bon lloc per a un nou Cary Grant o per a un nou Marlon Brando, ni tan sols per a un nou Robert Redford. Però Bridges hi ha sobreviscut. Ha envellit bé, amb sentit de l’humor i grandesa, capaç d’alternar bones operacions comercials amb films ambiciosos, sabent ser protagonista o trobar el just segon pla. Li va costar guanyar un Oscar, però ho va aconseguir produint-se a ell mateix a Crazy Heart. L’hauria pogut tenir als 22 anys i el va obtenir quan ja n’havia fet 60. És el problema de ser de la família, que tothom confia en tu i pensa que segur que ho faràs bé i ningú no se sorprèn quan, en efecte, ho fas bé.

Bones Festes.

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Poema de Pere Quart.

i Jo,
i un poc de Carla,
i un xic de filla,
Bon Nadal Carleta.

A la Filmoteca: Robert Altman, la simfonia coral d’un maverick

Robert Altman (1925-2006) és un referent, amb majúscules, del cinema independent americà. Inconformista i imprevisible, sempre va fer el cinema que volia fer, tot reinventant-se
contínuament.

Tal com expressava el mateix cineasta, tota la seva obra parla “de lluitar, socialment o culturalment, per seguir viu” i conforma un collage enorme en el qual tenen cabuda tota mena de gèneres, sempre tractats des d’una actitud revisionista i desmitificadora.

Els seus films més paradigmàtics ofereixen una visió crítica i mordaç de les convencions socials i esdevenen simfonies corals en què el formigueig de personatges i el seu retrat psicològic, amb l’exploració elegant dels escenaris, conformen un seguit d’històries complexes que han fet d’Altman un dels directors més influents del cinema modern.

La seva trajectòria artística va ser fluctuant tant a nivell de crítica com de públic. Així, després de triomfar al Hollywood dels setanta tot renovant temes i estils, va ser arraconat per la mateixa indústria als vuitanta, per ser finalment reconegut com un dels grans mestres, a la dècada dels noranta.

Data: 11/12/2018 – 29/12/2018

Plensa al Macba. Exposició

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un artista de materials, sensacions i idees. Les seves referències abracen la literatura ―en especial la poesia―, la música, la religió i el pensament. Ell es considera, abans que res, escultor, tot i que el seu procés creatiu ha transitat per múltiples disciplines. Les seves obres s’adrecen a la condició mateixa de l’ésser: la seva essència física i espiritual, la consciència de si mateix i del seu passat, els seus codis morals i dogmes i la seva relació amb la natura. El que no podem explicar és, precisament, allò que ens explica com a persones. El seu objectiu no és fer objectes, sinó desenvolupar relacions i incloure’ns-hi a tots.
PLENSAÇ

L’exposició del MACBA comptarà amb obres des de la dècada de 1980 fins a les més actuals, en un recorregut que mostrarà el diàleg que es produeix entre les obres que representen la figura humana i les obres abstractes. Aquesta tensió és el fil conductor que travessa el conjunt del seu treball, un corpus que posa en relleu la força dels binomis com lleuger/compacte, llum/foscor, silenci/so, esperit/matèria i vida/mort.

Gong_Plensa.3

L’exposició individual de Jaume Plensa al MACBA planteja un ampli recorregut pel treball d’un dels escultors catalans amb més projecció internacional. Guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat (1997), el Premio Velázquez de Artes Plásticas del Ministeri d’Educació i Cultura (2013) i el Premi Ciutat de Barcelona (2015), entre d’altres, és reconegut mundialment per la seva obra pública a ciutats com Chicago, Londres, Mont-real, Niça, Tòquio, Toronto o Vancouver.

Vint-i-dos anys després de la seva darrera exposició en un museu de Barcelona (Fundació Joan Miró, 1996), l’obra de Plensa es tornarà a veure en un museu de la ciutat. En paral·lel, el Museo Reina Sofía de Madrid presentarà un nou projecte de l’artista al Palacio de Cristal durant les mateixes dates.

Comissari: Ferran Barenblit
01 des. 2018 al 22 abr. 2019