Cultura

MNAC: Osamu Tezuka, el Déu del Manga.

Tot i que el manga forma part de la gran família del còmic, una sèrie d’elements estètics i narratius l’identifiquen amb el còmic fet al Japó. Osamu Tezuka va donar forma al manga modern quan va començar a publicar manga poc després de la guerra. El 1947, el manga Shin Takarajima (publicat en castellà com a La nueva isla del tesoro) es va convertir en un èxit. Se’n van vendre més de 400.000 còpies, en una època on comprar manga era un luxe. La seva obra va sorprendre per una narrativa visual molt innovadora, que s’inspirava en el cinema i l’animació, i que aportava una velocitat i un moviment que poques vegades s’havien vist en un còmic. Eren històries llargues i amb gran desenvolupament, que es van batejar com a story-manga, que contrastaven amb el manga d’humor, explicat en poques pàgines o vinyetes.

Aquesta obra i les següents van tenir un gran impacte en molts lectors que van decidir convertir-se ells també en mangaka: autors de manga. La influència de Tezuka va ser molt important en tota una sèrie d’autors que acabarien liderant la indústria del manga en les següents dècades: noms com el duet Fujiko Fujio (creadors de Doraemon), Shotaro Ishinomori (autor amb el rècord Guinness de pàgines de còmic publicades) o Yoshihiro Tatsumi (un dels autors principals del gekiga), així ho van reconèixer. I, a dia d’avui, en les creacions més actuals, encara n’hi ha ressons.

Astro BoyLa Princesa Caballero o Kimba, el león blanco, autèntiques icones del manga i també de l’animació japonesa, són algunes de les seves creacions. Poc temps després, començaria a treballar en obres de caràcter més adult: AdolfBudaFénix, i un dels seus últims grans personatges, el cirurgià Black Jack.

Osamu Tezuka es va guanyar a pols el títol de Déu del Manga, va popularitzar gèneres i va revolucionar l’animació japonesa. Probablement és un dels autors de manga més coneguts arreu del món, i sense cap mena de dubte dels més admirats per la crítica. Aquesta exposició suposa una oportunitat única per veure de prop les seves creacions i poder conèixer i admirar l’obra d’un dels autors de còmic més importants de tots els temps.

MACBA: TAKIS. 22 Nov. 2019 – 19 Abr. 2020

L’artista grec Takis (Panagiotis Vassilakis) va ser pioner en la creació de noves formes artístiques utilitzant energies no visibles que ens envolten, com el magnetisme o l’electricitat. Takis va néixer l’any 1925 a Atenes, on va morir el passat 9 d’agost. Va desenvolupar gran part de la seva carrera a París, Londres i Nova York. Aquesta exposició serà la primera mostra individual de l’artista a Barcelona.

Al llarg de setanta anys de carrera, Takis va crear algunes de les obres més innovadores i potents ‒a més de lúdiques‒ de l’art del segle XX, amb les quals va reinventar els formats de la pintura, l’escultura i la música en relació amb l’energia. Takis va ser un dels pioners de l’art experimental més avançat de la dècada dels seixanta; en concret, la seva obra posava en relació la investigació artística amb la científica i la filosòfica. Encara que les seves primeres escultures feien referència explícita a la cultura clàssica grega, aviat va començar a innovar incorporant forces naturals ‒sobretot el magnetisme, la llum i l’electricitat‒ a les seves escultures i pintures, així com a les performances. De manera semblant, va passar de la figuració a una obra que s’apropava més a l’abstracció experimental.

Entre les principals contribucions de Takis, destaquen les escultures anomenades Signals, inspirades en part en els senyals ferroviaris i que sovint incorporen llums intermitents, i les escultures telemagnètiques, que va iniciar a principis dels cinquanta i va exposar per primera vegada a la Galerie Iris Clert de París. Aquestes escultures consisteixen en objectes metàl·lics suspesos en l’espai gràcies a un sistema d’imants. El 1964, l’obra de Takis va inspirar el nom de la radical galeria Signals de Londres; el 1968 va ser un dels primers artistes convidats al Center for Advanced Visual Studies, fundat per György Kepes al MIT; i el 1969, el fet que retirés una de les seves obres del MoMA de Nova York va catalitzar la creació del grup activista Art Workers Coalition (AWC). So, llum i energia electromagnètica són els principals elements d’un ric llenguatge personal, que es presenta a través d’una selecció de les obres més significatives de la seva trajectòria.

Aquesta exposició posa en relleu la poètica essencial i la bellesa de l’univers electromagnètic explorat per un artista que pretenia descobrir a l’espectador el poder de les forces invisibles que animen el món. Takis va fer servir residus industrials i tecnologies científiques en la seva obra, que va imbuir d’un sentit existencial. Al llarg de la seva carrera, i com ja s’ha esmentat més amunt, va produir les escultures semblants a antenes denominades Signals, que es podrien definir com artefactes que rebessin i transmetessin missatges a mons llunyans, esdeveniments còsmics, i aparells musicals que fan servir imants, l’electricitat i la participació del visitant per generar sons. Aquestes invencions van reportar a Takis l’admiració de l’avantguarda internacional, des dels poetes de la generació beat americana fins a artistes com Marcel Duchamp.

Al GOYA: La dona del 600.

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys, i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal i dels greixos. Viu sol, i passa les hores com aquell que compta estels a mitjanit. Un bon dia, la seva filla Montse li du un regal inesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessa sense fronteres i es passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regal mantindria en Tomàs entretingut; més encara, reconstruint una còpia a escala del vehicle que van tenir a casa durant tants i tants anys. El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme, la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

Fins al 15 de desembre de 2019

FITXA ARTÍSTICA

Autoria i direcció: Pere Riera

Intèrprets: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas

MACBA: CHARLOTTE POSENENSKE: WORK IN PROGRESS

Charlotte Posenenske: Work in Progress aprofundeix en la pràctica d’aquesta artista alemanya entre els anys 1956 i 1968, un breu però intens període en què es va dedicar a la creació artística. Posenenske (1930-1985) va néixer com a Charlotte Mayer a Wiesbaden, Alemanya, en el si d’una família jueva. Va estudiar a l’Acadèmia Estatal de Belles Arts de Stuttgart amb Willi Baumeister, que la va introduir en el moviment modern i el constructivisme soviètic. 

L’obra de Posenenske oscil·la entre el minimalisme i el conceptualisme, l’art participatiu i la performance, la pràctica social i la crítica institucional. L’exposició reuneix els seus primers dibuixos i pintures, els seus relleus d’alumini, i les seves últimes i conegudes escultures modulars. També s’hi inclouen els prototips originals d’aquestes escultures modulars, així com elements de nova fabricació.

Charlotte Posenenske. Work in Progress està organitzada per la Dia Art Foundation. La itinerància europea de l’exposició està organitzada en col·laboració amb: MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona; Kunstsammlung Nordrhein Westfalen, Düsseldorf; i Mudam Luxembourg—Musée d’Art Moderne Grand-Duc Jean.

Comissàries del projecte: Jessica Morgan i Alexis Lowry (Dia Art Foundation) i Hiuwai Chu (exposició al MACBA)

18 OCT. 2019 – 08 MARÇ 2020

Fundació Tapies: Ariella Aïsha Azoulay. Errata.

Los ocho proyectos de Ariella Aïsha Azoulay mostrados en la exposición Errata forman parte de una tentativa de intervenir en la gramática imperial de los archivos fotográficos, de interferir en el conocimiento imperial impreso en libros, de desaprender las estructuras imperiales como fait accompli y de señalar los orígenes imperiales de numerosos gestos heredados por académicos, artistas, fotógrafos y conservadores de museos que los utilizan en sus prácticas.

Esta exposición consiste en una serie de “ensayos” en modos no-imperiales de cultura archivística y en la reparación de errores (impresos) en el contexto del final de la Segunda Guerra Mundial, la destrucción de Palestina y otros proyectos coloniales. La fotografía se utiliza aquí como parte de una “historia potencial”, una forma de desaprender los hábitos y gestos imperiales mediante los que los ciudadanos de cuerpos políticos gobernados de manera diferente han sido formados para ocupar la privilegiada posición de expertos –en fotografía, arte, política y en el discurso de los derechos humanos– y para explorar la difícil situación de los otros, fosilizada en objetos, libros y documentos, que se ven obligados a soportar papeles secundarios y subordinados.

La cultura archivística imperial se afirma en su capacidad no tanto para leer como para saber cómo leer y utilizar los textos relevantes como convincentes documentos de autoridad, independientemente del grado de maltrato y destrucción que su producción ha causado y su uso continuado conlleva. Esta cultura de las pruebas documentales parte de la premisa de la sacralización de los objetos, que quedan sellados en el pasado y pasan a ser considerados “históricos”, relegándonos a un papel de lectores exteriores, espectadores e intérpretes. En el proyecto titulado Errata es una tentativa de ejercer la negación de esta sacralidad y enmendar algunos de los errores secundarios o sustanciales en esos documentos. Libros, documentos e imágenes no se entienden aquí como objetos finales, sellados, que están abiertos a múltiples interpretaciones siempre que estas reafirmen el intocable estatus de esos objetos como ítems históricos que “deben ser preservados”. Por contra, mediante intervenciones textuales y visuales, que incluyen el borrado, el reemplazo, la yuxtaposición, la suma y la resta, el estatus intocable de los objetos de conocimiento –libros, documentos y obras de arte– es aquí cuestionado.

La nueva película de Azoulay Un-documented: Undoing Imperial Plunder parte de la premisa del derecho a intervenir y revertir el conocimiento imperial. Es una tentativa de hacer coincidir los dos regímenes que el imperialismo pretende mantener separados: el tratamiento de objetos (como “bien documentados”) y el maltrato de personas (como “indocumentadas”). Centrándose en los objetos expoliados en los museos de Europa y escuchando las peticiones de asilo de esas gentes para entrar en países de esa zona, sus anteriores potencias colonizadoras, la película defiende la idea de que sus derechos están inscritos en esos objetos, que fueron conservados y bien documentados todos estos años.

FECHAS 11.10.2019 – 12.01.2020

COCOMISARIOS: Ariella Aïsha Azoulay y Carles Guerra

Bill Viola. Espejos de lo invisible. Exposición en La Pedrera.

Bill Viola (Nueva York, 1951) es uno de los artistas más destacados y más prestigiosos del panorama internacional. Considerado uno de los pioneros del videoarte, utiliza con maestría sofisticadas tecnologías audiovisuales para explorar y expresar una preocupación constante por la naturaleza del ser humano y la transitoriedad de la vida.

Centrado en cuestiones universales como el nacimiento, la muerte, el dolor, la redención o el paso del tiempo, sus trabajos abren camino a los sentidos para vehicular sentimientos y generar estados de ánimo. En sus creaciones sin palabras la imagen se siente, se escucha, remueve y desvela profundas emociones. El movimiento ralentizado y en bucle sumerge al espectador en un mundo interior, profundizando en las experiencias fundamentales de la existencia para «despertar el alma». Sus obras, de una intensidad y una belleza extraordinarias, son únicas y siempre nos conmueven.

La exposición «Bill Viola. Espejos de lo invisible» ofrece un amplio recorrido por la trayectoria del artista, que ha evolucionado paralelamente al desarrollo de la tecnología del vídeo a lo largo de los últimos cuarenta años, y abarca desde obras significativas de sus inicios, como The Reflecting Pool (1977-1979), hasta creaciones recientes como Martyrs (Earth, Air, Fire, Water), un encargo realizado por la catedral de Saint Paul de Londres, donde se exhibe de manera permanente desde 2014. 

Desde el 04/10/2019 hasta el 05/01/2020De: 10:00 h – 20:00 h

Última entrada: 19:30 h.

Al Liceu, Turandot

Tres enigmes desvetllats per un príncep sense nom: l’esperança, la sang i Turandot. Tres personatges clau per entendre el sentit del melodrama en clau pucciniana: Calaf, Liù i Turandot.

Exactament vint anys després de la reinauguració del Liceu amb Turandot (7 d’octubre del 1999), la “princesa de gel” torna al teatre de la Rambla sota la pell de la gran Iréne Theorin en el primer repartiment i de Lise Lindstrom (debutant al Liceu) en el segon. Al seu costat, Jorge de León, Gregory Kunde, Ermonela Jaho i Anita Hartig en dos repartiments de luxe.

Un espectacle visualment fascinant en la seva concepció escenogràfica i amb un vestuari espectacular, en què la llum juga un paper fonamental al servei d’una òpera tardoverista i innovadora en molts aspectes.

L’última i pòstuma òpera de Puccini —acabada per Franco Alfano—, estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 1926, és també el títol amb el qual debuta com a director d’escena el videoartista Franc Aleu.

Del 7 al 25 d’octubre de 2019.

Cinco horas con Mario, al Teatre Goya.

Estamos en marzo de 1966. Carmen Sotillo acaba de perder a su marido Mario de forma inesperada. Una vez que las visitas y la familia se han retirado, ella sola vela durante la última noche el cadáver de su marido e inicia con él un monólogo–diálogo en el que descubrimos sus personalidades y los conflictos de su matrimonio.
Con una forma entrecortada, detallista al mínimo, reiterativa y llena de tópicos, Carmen Sotillo dice cosas, manifiesta sentimientos y emite juicios que a muchas personas hoy les pueden parecer increíbles. Pero damos fe de que ese lenguaje existía, de que esos juicios se emitían, de que esas “cosas” de Carmen estaban en la vida de todos los días.
“Cinco horas con Mario” es, entre otras muchas cosas, un documento vivo de esos años. De las preocupaciones económicas, religiosas, políticas, sexuales y morales entonces imperantes que Delibes, a través del lenguaje de su protagonista, dejó retratadas con nitidez, de forma que la vida española de entonces llega a palpitar viva en sus palabras.
Pero, por encima de todo esto, “Cinco horas con Mario” nos habla de los asuntos eternos del ser humano: de la culpa, de la soledad, de la incomunicación, del sentido de la vida. Como siempre en Delibes partiendo de un localismo concreto encarna en sus personajes y en sus conflictos las realidades más profundas y complejas que condicionan nuestra vida.

Del 18 de septiembre al 20 octubre de 2019